Observança i redreç

Hi ha dies, com avui, que conviden més que d'altres a la reflexió serena i tranquil·la. No vull pas dir que perquè des d'ahir al vespre vam deixar enrere la campanya electoral i que avui sigui el dia de reflexió, sigui més fàcil o sembli obligat. La invitació a la reflexió serena és molt pròpia dels dies en què baixa la tensió i la intensitat diàries, quan el temps no pressiona ni apressa, quan podem gaudir i assaborir els moments i els minuts l'un darrere l'altre. Quan som capaços de percebre i de sentir a la pell l'escalfor tèbia del sol després de molts dies seguits de pluges intenses. Ha plogut i ha plogut molt. Els rius baixen grassos i plens, les aigües terroses s'escolen rius avall cap al mar amb força i intensitat; els rius mansois i una mica alacaiguts d'aigües quietes dels moments de sequera són ara per uns dies un record llunyà. Tot es neteja i quan baixin les aigües descobrirem la quantitat d'objectes impropis que han arrossegat rius avall i han quedat enganxats a les branques i a les raconades, tot esperant una neteja en profunditat que potser no arribarà mai. Hi ha hagut fins i tot esllavissades, rieres desbordades, cotxes enduts riera avall, carrers inundats. Hem viscut, de forma controlada, tota l'escenografia de l'aigua caiguda de cop i amb intensitat després de moltes setmanes d'esperar estoicament el final de l'anticicló. Pesa més en la meva reflexió, doncs, aquest efecte de neteja general de l'aigua que el trasbals de la campanya electoral que queda ja somorta com una música de fons.

El cap se me'n va al segle XV. Al país pobre i buit, exhaust que era Catalunya un cop acabades les sotragades brutals de la guerra civil de 1462-1472. Un país dividit i empobrit, desballestat que reclamava amb insistència un punt de seny i sentit comú per tractar de sortir de la crisi. Una crisi que era política i que també era econòmica i social. Pot ser que la mateixa manca d'alè del final de la guerra posés les bases de la recuperació; potser que en l'ànim dels catalans comencés a pesar més les ganes d'acabar una època de torbacions i iniciar una nova etapa més constructiva. El cert és que qui es va haver d'encarregar de posar els fonaments de la sortida de la crisi va ser el rei Ferran II, acompanyat d'alguns sectors de les classes dirigents i també dels aliats que havia tingut, durant la guerra civil, la monarquia.

El rei es va adonar de seguida que havia de posar ordre a la capital de Catalunya, Barcelona, i que també havia de fer-ho, per extensió, a tot el Principat. Tothom sabia, sembla, que calien reformes en profunditat i que amb el manteniment de la situació, sense un programa reformista que abastés l'àmbit institucional i polític tant com l'economia, no hi hauria manera de sortir-ne.

Ferran II, sobretot al voltant de les Corts de Barcelona, de 1480-1481 va definir un nou sistema polític basat en l'equilibri entre la monarquia i les institucions catalanes, amb respecte i reconeixement mutu, una sortida fonamentada en l'instint pactista que en les hores greus han acompanyat sempre els catalans. La base de l'acord seria la Constitució “Poc valria...” més coneguda com la Constitució de l'Observança, en la qual quedava definit de forma clara que les lleis són fetes per complir-les i fer-les complir, i que la principal font del dret que alimenta les lleis i les constitucions és el compromís del rei de complir-les per revestir-se de l'autoritat suficient per fer-les complir. La literalitat del text és d'una claredat meridiana: “Poc valria fer leys e Constitucions, sino eren per nos e nostres officials observades, perçó confirmants los Usatges de Barcelona, a les Constitucions del Principat de Catalunya, capítols e actes de Corts, privilegis communs e particulars, e altres libertats del dit Principat, volem e manem que aquells i aquelles sien observades...”.

Complir i fer complir, reformar i compartir, pactar i acordar, promoure una gran complicitat basada en la confiança. Però el marc institucional era insuficient. Calia modificar les bases materials per a la recuperació econòmica. El “Redreç de la mercaderia”, programa reformista en matèria de política econòmica, qualificat de premercantilista, establia les bases per al redreç, per sortir-ne, per esmerçar tots els esforços en la direcció adequada: afavorir l'activitat productiva, el comerç i teixir les bases d'una nova prosperitat. Les paraules clau són, doncs, observança i redreç, amb un contingut reformista concret i unes polítiques que, desplegades adequadament, van establir les bases per a una lenta però segura sortida de la crisi.

Qui més ha estudiat encara ara aquest moment és Jaume Vicens Vives, que hi dedicà la seva tesi doctoral Ferran II i la Ciutat de Barcelona (Barcelona, 1936-1937). És molt probable que de l'aprenentatge d'aquest moment històric, Vicens en deduís la norma de conducta que va presidir tota la seva vida: “Super adversa, augeri”, emergir per damunt de l'adversitat!

No tinc tirada a establir paral·lelismes ni a buscar semblances entre moments històrics; però sí que podem treure lliçons del passat i aprendre dels comportaments i les actituds d'altres moments. Valgui com a reflexió anticipada per a dilluns que ve. La dimensió de la crisi mundial ha assolit a Europa unes dimensions descomunals i algú ja ha començat a atribuir a aquesta crisi efectes tan devastadors com alguna de les guerres europees de record més recent. Potser sí, doncs, que amb un cert sentit de l'observança i del redreç podríem començar a construir unes condicions noves per a la sortida de la crisi. Però això vol un sentit de la negociació, del pacte i de la lleialtat que potser no són la nota dominant en la nostra vida política. El vell pactisme només ens ensenya que per pactar cal acostar posicions i acordar solucions. Les receptes del passat només ensenyen el camí. Els compromisos del present són responsabilitat nostra.