Polítics o tecnòcrates

Quan una crisi econòmica és tan forta, tots els fonaments trontollen, i molt sovint cauen els edificis que semblaven tenir una gran robustesa i una aparent fortalesa. En les grans tempestes, quan els rius surten de la llera, és normal observar com arbres grans són arrancats de soca-rel mentre que els febles joncs sobreviuen a l'envestida. Aquest elogi a la feblesa que amb tanta contundència ens mostra la natura tan sovint sempre m'ha semblat fascinant. És una lliçó que massa sovint el nostre orgull humà no ens permet copsar amb tota la seva plenitud.

Així doncs, no és estrany que aquesta “tempesta perfecta” o “gran tempesta” que ja fa un temps s'ha desencadenat a casa nostra i a tota la UE, i que encara té tendència a anar-se enfortint, ens deixi un ròssec de destrosses important. Aquells arbres que aparentaven tanta solidesa es podrien tombar i ens podrien deixar un paisatge nou, al qual haurem d'aprendre a adequar-nos i també haurem d'estar atents perquè amb la caiguda no produeixin ferides irreparables. També podria ser una oportunitat per ressituar a la seva justa mesura pensaments i actituds que sovint teníem com a dogmes.

El debat entre polítics i tècnics d'aquests dies és un cas d'aquells que sorgeixen en els moments de crisi. Un debat que precisament avui, que és el dia que hem d'anar a votar, permet una reflexió. Divendres, en la sobretaula d'un sopar amb companys de curs d'Esade, es va encetar aquest debat i realment va ser viu, la qual cosa mostra que desperta molt d'interès. Potser la conclusió d'aquella nit la va fer un company quan va dir: “És que potser hem de diferenciar entre polítics bons i dolents.” Ja diuen que la democràcia és el menys dolent de tots els sistemes polítics i, per tant, acceptem que té imperfeccions i efectes no desitjats. El primer de tots és que, alguna vegada, ens ha evidenciat l'error de creure'ns que “el poble votant no s'equivoca mai”. La història és plena de greus “errors democràtics”. La democràcia té un punt feble que en aquests temps tan difícils és més important: guanya el que té més vots, cosa que en principi és molt normal, però no vol dir que sigui ni el millor ni el més ben preparat. I a més els polítics, com a professionals, necessiten agradar per tornar a ser votats, la qual cosa sovint els incapacita per dir la veritat si aquesta veritat és dolenta, o per prendre mesures impopulars. És clar que sempre hi ha excepcions i a casa nostra en tenim una de ben clara, però normalment els preocupa més el curt termini. També una característica de la política és la tremenda dificultat de prendre mesures impopulars consensuades amb l'oposició, que no sol estar gaire predisposada a assumir part del desgast de governar. De fet, José Luis Rodríguez Zapatero va necessitar la pressió o el “dictat” de la UE, Obama i Hu Jintao per començar a fer allò que feia més de dos anys que un bon polític hauria d'haver fet.

Enmig d'una crisi forta, quan els polítics no estan disposats al consens i a prendre les mesures necessàries encara que comporti impopularitat, és quan la figura d'un tecnòcrata es fa necessària, perquè no té la pressió de les properes eleccions i això li permetrà parlar clar i aplicar les reformes necessàries. I, curiosament, amb el consens i els vots de la gran majoria, com hem vist a Grècia i a Itàlia.

Demà el mapa polític espanyol serà nou. Segurament emparat per una força parlamentària extraordinària, però també demà els problemes seran els mateixos que ahir, potser una mica més agreujats; per tant, si no fa el que ha de fer, ni amb aquesta fortalesa, no és segur que duri tota la legislatura. I que no esperi dels mercats els cent dies de gràcia. No hi haurà treva. També veurem la grandesa o la misèria dels derrotats segons quins siguin els seus comportaments. L'oposició no eximeix de la responsabilitat amb el país, quan la situació és crítica. Si els polítics no estan a l'altura, després no critiquem els tecnòcrates.