L'endemà del dissabte

El 1998, el sociòleg nord-ame­ricà Dac­her Kelt­ner va fer un expe­ri­ment ja famós amb alguns dels seus estu­di­ants de la Uni­ver­si­tat de Berke­ley, en què inves­ti­gava els efec­tes del poder sobre les per­so­nes que en gau­dien. Va dema­nar als mem­bres d'un club estu­di­an­til que inven­tes­sin sobre­noms diver­tits per als seus com­panys; va resul­tar que els estu­di­ants que tenien posi­ci­ons de poder dins la jerar­quia del club s'empes­ca­ven noms des­pec­tius i humi­li­ants per als socis ordi­na­ris, men­tre que aquests, per con­trast, es limi­ta­ven a inven­tar-ne de gra­ci­o­sos però no pas ofen­sius per a tots els mem­bres, inclo­ent-hi els pode­ro­sos. Una prova més, sem­bla, que el vell adagi de l'his­to­ri­a­dor britànic John Dal­berg-Acton –“el poder ten­deix a cor­rom­pre i el poder abso­lut cor­romp abso­lu­ta­ment” (1887)– con­ti­nua sent vigent.

Ara bé, uns expe­ri­ments por­tats a terme el mes d'agost d'aquest any a la Uni­ver­si­tat de Toronto han demos­trat que pot­ser no ho és tant, atès que van des­co­brir que si una per­sona empàtica i altru­ista acce­deix a una posició de poder actuarà d'una manera altru­ista i empàtica en bene­fici de tots els seus súbdits. Un dels par­ti­ci­pants en l'expe­ri­ment ho resu­meix així: “Si el poderós és simpàtic, farà ser­vir el seu poder d'una manera simpàtica.”

Quina llàstima, doncs, que els ciu­ta­dans gai­rebé mai no votem per can­di­dats simpàtics, i encara menys altruis­tes. Ans al con­trari, sovint votem per polítics arro­gants i auto­ri­ta­ris que són incapaços d'enten­dre les inqui­e­tuds de bona part dels habi­tants dels estats que regei­xen, com s'ha demos­trat any rere any a estat rere estat (l'espa­nyol inclòs, com aca­bem de veure). La raó per això, tal com demos­tra un altre expe­ri­ment que es va fer el 2009 a la Uni­ver­si­tat de Stan­ford, és que els polítics –sent com solen ser nar­ci­sis­tes (la Uni­ver­si­tat d'Ams­ter­dam, per cert, està a punt de publi­car els resul­tats d'una inves­ti­gació que ho com­prova)– són experts a donar una impressió de con­fiança, fer­mesa i empa­tia, sense tenir cap d'aques­tes carac­terísti­ques de debò. És a dir, cada cop que votem, solem fer-ho atrets no per la fusta, sinó el vernís, com si diguéssim. Havent dit això, sí que exis­tei­xen polítics simpàtics que real­ment volen estar al ser­vei dels qui els voten. A Cata­lu­nya, en conec un en con­cret. Sí, es tracta d'una ende­vi­na­lla.