Cera

Mira que passa de pressa, el temps! Avui tot just fa vuit dies que fèiem els últims actes de la cam­pa­nya i, segons com, ja sem­bla que faci mesos. Però jo tota la set­mana que no em puc treure del cap una de les imat­ges de la nit elec­to­ral. A veure si m'aju­deu a enten­dre-la. Que jo sàpiga, Con­vergència i Unió no és pas un par­tit inde­pen­den­tista, oi? No té pas, ni al seu full de ruta ni al seu pro­grama elec­to­ral, que a mi em consti, ni pro­cla­mar la inde­pendència ni con­vo­car un referèndum d'auto­de­ter­mi­nació. Fins i tot em sem­bla recor­dar que Duran i Lleida, el seu can­di­dat en aques­tes elec­ci­ons, va fer explícita­ment, acti­va­ment, cam­pa­nya en con­tra de les Con­sul­tes Popu­lars per la Inde­pendència, en què van votar milers de cata­lans, d'Arenys fins a Bar­ce­lona. Tam­poc no entra en els seus plans llui­tar pel con­cert econòmic, que vol dir llui­tar per la inde­pendència fis­cal de Cata­lu­nya. Doncs ales­ho­res, em pre­gunto, què hi feien aquell cen­te­nars de per­so­nes eufòriques, diu­menge al ves­pre, aplau­dint el can­di­dat electe i cri­dant IN-INDE-INDE­PENDÈNCIA? Què hi feien aque­lles este­la­des bran­dant-se en la nit? Jo hi veig dues res­pos­tes. La pri­mera és que els qui recla­ma­ven inde­pendència eren –són, de fet– al lloc equi­vo­cat en el moment equi­vo­cat. La segona és més interes­sant i m'agrada molt més, i és que aquests inde­pen­den­tis­tes, cons­ci­ents que per arri­bar a tenir un estat propi ens cal sumar gent i més gent, vul­guin, a còpia d'insis­tir, obrir els ulls als diri­gents del seu par­tit perquè enten­guin que a la botiga autonòmica ja no hi ha més cera que la que crema, i que la cera que neces­si­tem per veure'ns-hi ara ja només la tro­ba­rem a la república cata­lana. La feina que els espera és heroica, però a bon fi tot li és camí! Ànims! Que no aflui­xin! Tenen tot el meu suport i la meva sim­pa­tia.