Insaciables

Som insa­ci­a­bles. Hem arri­bat a trans­pi­rar la ter­ri­ble soli­tud del nos­tre segle en forma de suor freda. I de la neu­rosi (bes­sona de la soli­tud) n'hem fet nodri­ment quo­tidià, en temps de cas­ta­nyes, de tor­rons o de bir­res a l'aire lliure, tant li fa. Volem més, volem en excés, però som una colla d'inca­pa­ci­tats emo­ci­o­nals amb els peus fal­cats a terra i el raci­o­cini a la deriva. Diem no, però ho fem només per por­tar la contrària; el sí se'ns imposa, domi­nant i escar­ni­dor, sense cap mena d'esforç. Havíem après --copieu, mani­queus, cent vega­des-- què no ens con­ve­nia, què era el més salu­da­ble, què calia allu­nyar i què s'havia d'adop­tar. Però res: afor­tu­na­da­ment tot es cap­gira amb una mirada càlida entre la pluja, amb un “com et tro­bes?”. T'enyoro. Gràcies. La lli­ber­tat és l'única rea­li­tat pos­si­ble.

Som més papis­tes que el papa i sabem de tot. Domi­nem la retòrica clàssica (d'ama­gat, al 2.0) i tenim mili­ons de ros­tres segons el dia, l'humor, el clima o les ven­ta­des. Pas­sem mesos cons­truint una fal·làcia, amb tots els detalls i totes les pun­tu­a­ci­ons, per poder-nos-la creure i gua­nyar en segu­re­tat (i en estu­pi­desa). Fins que, tot d'una, al damunt d'un llit des­fet de qual­se­vol manera, una pell ens con­firma la veri­tat: aquell “no” tan pre­pa­rat, tan pen­sat i medi­tat, tan cre­gut i assen­tat, és un “sí” de dimen­si­ons còsmi­ques. Un t'estimo esfon­dra guions pre­es­ta­blerts i des­arma exèrcits sen­cers.

Som les tes­sel·les d'un mosaic ina­ca­bat i desit­gem impos­si­bles. Volem l'amor de lli­bre; volem amants de pel·lícula; volem eficàcia 10 en l'anti­ar­ru­gues diari; volem dei­xar enrere la cari­ca­tura de la nos­tra ombra; volem mirar-ho tot sense recor­dar que por­tem encros­ta­des les ulle­res de cul de got. Com deia Peter Hanke, quan et mous pels llocs ade­quats, en el temps ade­quat, en la llum ade­quada, el món, encara, es trans­forma en conte. I qui detesti els con­tes, les fan­ta­sies i les vides paral·leles, que segueixi vivint la men­tida de la rea­li­tat, d'un desig de fireta, d'una vida sòrdida sense marxa enrere ni trans­gres­si­ons ni miralls ni vio­lins.