Caixes i bancs

Tot això de les cai­xes i els bancs mareja, fran­ca­ment. Em sap greu dir-ho en plu­ral, perquè no em consta que tots siguin iguals. Però tenyeix tan sovint les por­ta­des, aquest tel fas­tigós, que amenaça de tacar-ho tot. No sé què és més obscè, si la quan­tia dels sous i dels com­ple­ments que hi van asso­ci­ats o la llei que els empara. I si la llei no els empara, s'ha hagut d'arri­bar a això d'ara per mirar de fer-la com­plir?

La trobo impúdica, l'actu­ació dels qua­tre direc­tius de Caixa Penedès posseïdors d'aquest fons de pen­si­ons mili­o­nari. Però com he de qua­li­fi­car l'actu­ació dels que podien i havien d'estar-ne al cor­rent? De veri­tat que els mem­bres del con­sell d'admi­nis­tració no tenien dret a saber què cobra­ven els pri­mers exe­cu­tius de l'enti­tat? O ho con­si­de­ra­ven de mal gust, pre­gun­tar? I si no hi tenien cap dret o no pre­gun­ta­ven, quins altres secrets, qui­nes deci­si­ons dei­xa­ven al lliure arbi­tri d'aquest grup direc­tiu tan pre­vi­sor?

La llei ha de pre­ve­nir i, si escau, cas­ti­gar sense con­tem­pla­ci­ons i amb rapi­desa les males pràcti­ques. I si no és prou ade­quada per als temps que vivim, hau­rem de can­viar-la. Però han de ser les cai­xes i els bancs els pri­mers a denun­ciar els abu­sos, els més interes­sats a garan­tir la solvència i la pon­de­ració i l'hones­te­dat i la pro­fes­si­o­na­li­tat dels seus direc­tius i dels seus admi­nis­tra­dors. És un cas únic, aquest del Banc de València, ara inter­vin­gut, que va donar crèdits per valor de 100 mili­ons –sí, 100 mili­ons d'euros en només un any– als vuit mem­bres del seu con­sell d'admi­nis­tració? Espero que sí.