La contraportada
Un aula per al Nepal
El nou grup de cooperació del Col·legi d'Arquitectes de Girona comença les activitats amb el projecte de construcció d'un orfenat per a 375 nens
“No perquè fem cooperació, ha de ser una cosa més intuïtiva. És un encàrrec professional i ens ho agafem com un projecte real. Som arquitectes que treballem durant el dia i que dediquem una tarda a la setmana al projecte.” Maria Clara Riera és arquitecta i membre de l'aula de cooperació del Col·legi d'Arquitectes de Girona, de recent creació i que té un primer projecte engrescador: la construcció d'un orfenat per a 375 nens a Pokhara, al centre del Nepal.
Aquests arquitectes gironins van rebre l'encàrrec de la Fundació Namaste Children's House, amb seu a Pokhara, per la necessitat de traslladar-se a un espai més gran. Mitjançant la Mita Costa, la Fundació va entrar en contacte amb un grup d'arquitectes gironins. “Tenim un paper en blanc increïble i dues hectàrees i mitja per fer onze edificis a llarg termini, quan hi hagi finançament”, assenyala Riera. L'orfenat forma part de la primera fase i hauria d'estar llest l'abril del 2013. S'ha de tenir present que l'època dels monsons –del maig al setembre– fa impossible la construcció.
D'aquí a dos mesos, els cooperants tenen la intenció de col·locar la primera pedra de l'edifici. La primera fase inclou un centre de treball manual per a dones, l'edifici per als nens orfes, un altre per als treballadors –la Fundació Namaste ja en té dinou–, i la casa del guarda. Tot l'espai és a tocar la vall de l'Annapurna.
Dos estudiants d'arquitectura de la UdG col·laboren en el grup de disset arquitectes que treballen en el projecte Namaste. El nou grup de cooperació del col·legi ha organitzat xerrades amb altres companys de professió per conèixer experiències anteriors en cooperació i arquitectura. I és que en la situació actual, la solidaritat és una via d'interès. “Quan acabem d'estudiar, el que volem és no estar parats i intentar trobar feina, i si no, continuar estudiant. La cooperació és una línia en què els arquitectes ens podem sentir molt productius, en un moment en què no es construeix tant”, reflexiona Riera.
