TV3 i el model català
El debat sobre la reforma del sistema audiovisual català, acompanyat de l'anunci per part del govern d'una forta retallada del pressupost de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA), s'ha acabat centrant com era lògic en TV3, l'objecte de totes les passions. I la raó és el lideratge indiscutible que el primer canal de Televisió de Catalunya manté durant el darrer any (17,3% de quota).
El debat ha estat intens, sagnant en alguns moments i comentaristes, però força superficial, sense bases de partida per a la discussió i sense abordar el fons del tema. Potser millor així. La retallada de 40 milions per al 2012, anunciada el divendres 25 –i acceptada dimecres pel consell de la CCMA– després de tancar-se al Parlament les compareixences per a la reforma del bloc de lleis de l'audiovisual, voldria considerar-la més un imperatiu puntual que no el resultat d'una estratègia de reformulació del model català de l'audiovisual.
Tot aquest procés ha semblat massa tocat d'improvisació. En un tema com el model català de l'audiovisual, tan àrduament treballat al llarg de trenta anys gràcies a un ampli consens polític i cívic, s'han començat a replantejar aspectes importants sense cap informe o estudi previ i sense el concurs d'una ponència en seu parlamentària. La contenció econòmica no predetermina, per exemple, quina composició ha de tenir el consell d'administració de la CCMA o com es formen les majories en el CAC. Però més enllà dels aspectes organitzatius, el debat ha sembrat dubtes sobre la validesa del model.
Quin és aquest model? La llei de comunicació audiovisual de 2005 el defineix força bé. Distingeix dos nivells: el nivell nacional, estructurat al voltant de mitjans i serveis que abracen tot el territori de Catalunya i que tenen també “la possibilitat preferent” de vincular-se “al teixit de mitjans d'altres territoris de llengua i cultura catalanes”; i el nivell local o de proximitat. Ambdós nivells configuren “l'espai comunicacional català” a què es referia el Parlament en l'important debat sobre l'audiovisual de 1999.
Així, la tradició juridicopolítica catalana ha anat bastint l'edifici o model nacional de l'audiovisual sobre quatre pilars. Primer, un servei públic potent i independent de ràdio i televisió, amb TV3 com a emblema central de la CCMA. Segon pilar, una autoritat reguladora independent, el CAC, amb competències similars a les altres autoritats europees. Tercer, la potenciació del sector privat de mitjans en català, amb polítiques de foment tant a àmbit local com autonòmic i supraautonòmic. I quart, l'assumpció d'una certa responsabilitat des de Catalunya envers la promoció de la normalització de l'espai de comunicació en català més enllà de Catalunya (especialment, als territoris històrics del català i al ciberespai).
No tot ha funcionat de meravella. Però seria una llàstima que ara, per una conjuntura econòmica desfavorable, els adversaris polítics d'aquest model o determinats grups de pressió àvids de més quota aprofitessin l'avinentesa per laminar la confiança o la credibilitat del model a benefici propi. El govern de Mas hauria de deixar d'escoltar els cants de sirena del PP almenys en aquest punt, i fer causa comuna amb la gran majoria natural de les forces catalanistes que sempre han fet costat a la defensa incondicional d'uns mitjans públics potents, lleials al país i a la llengua, independents i plurals.
En aquest sentit, crec que la defensa de TVC en bloc, i en particular de la capacitat de lideratge de TV3, ha de marcar la línia vermella que separa avui l'aliança de les forces catalanistes de l'altra aliança. No vull dir que TVC sigui intocable. Però no podem ser il·lusos: l'èxit de TV3 i el capital de la TVC a benefici de la llengua i la identitat catalanes són fronts que ni el nacionalisme espanyol ni els grups espanyols del negoci audiovisual volen considerar perduts.
