La Girona més constitucional i monàrquica

“Visca la Cons­ti­tució!” Amb aquest crit, sen­tit des d'un punt de vista polític i per­so­nal, el sub­de­le­gat del govern de l'Estat a Girona, Fran­cesc Fran­cisco-Bus­quets, va aca­bar ahir, a la mas­todòntica sub­de­le­gació a Girona, el seu breu, precís i, en la mesura del que va poder, emo­tiu par­la­ment en com­me­mo­ració del Dia de la Cons­ti­tució. Un crit aplau­dit, és cert, però no retor­nat, tot s'ha de dir. És igual. Era una dia de mar­cat accent ins­ti­tu­ci­o­nal. Des­fi­lada de per­so­na­li­tats polítiques –els d'ERC-Rcat, no, evi­dent­ment–; l'església, amb el seu bisbe, o el regi­dor d'ICV-EUiA, Joan Olòriz; la plana mili­tar i poli­cial per com­plet i amplíssima repre­sen­tació que anava de CiU al món soci­a­lista –va fal­tar Joa­quim Nadal, que tenia sessió al Par­la­ment– i del PP.

Fran­cisco-Bus­quets, tot i fer una encesa defensa de la Cons­ti­tució, com a pal de paller democràtic de tots aquells que se sen­ten espa­nyols, també va voler fer un altre exer­cici d'hones­te­dat afir­mant que calia refor­mar-la en alguns aspec­tes –que no va enu­me­rar–. També va defen­sar la neces­si­tat de reno­var el Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal i va dei­xar anar una crítica a l'absència de l'alcalde de Girona, Car­les Puig­de­mont: “Avui es trenca una tra­dició a Girona després de 32 anys d'haver-se cele­brat a l'ajun­ta­ment”. Però això no desa­nima Fran­cisco-Bus­quets que va afir­mar que aquest acte com­me­mo­ra­tiu es con­ti­nuarà cele­brant a la sub­de­le­gació o a qual­se­vol altre lloc. Va fal­tar en el seu par­la­ment algun esment més precís al món autonòmic que, de fet, també forma part de la Cons­ti­tució. Però és igual.

Absència, doncs, de l'alcalde de Girona que va ser repre­sen­tat per l'uni­o­nista Jordi Fàbrega. Puig­de­mont no hi va ser ofi­ci­al­ment perquè l'acti­vi­tat par­la­mentària és –o deu ser– esgo­ta­dora i si, a més, es bar­reja amb la com­ple­xi­tat de timo­ne­jar una població de 200.000 habi­tants, com Girona, l'agenda ja deu ser com­pli­cadíssima. Segu­ra­ment per això, Puig­de­mont per pri­mera vegada en la història de la democràcia no hi va assis­tir excu­sant-se pre­ci­sa­ment per la seva tasca de par­la­men­tari –Enric Millo, par­la­men­tari del PP, evi­dent­ment sí que va arri­bar; tard, també és cert, però va arri­bar–. I no es va fer a l'ajun­ta­ment per allò que Puig­de­mont, com a bon peri­o­dista que és de base, va sin­te­tit­zar per “raons d'aus­te­ri­tat en el fons i en les for­mes”. Con­cepte sobre el que cal­dria apro­fun­dir-hi segu­ra­ment. Ahir, i tam­poc deixa de ser curiós, més que res per ana­lo­gies, que l'antiga seu del Banc d'Espa­nya a Girona fos l'opció tri­ada en haver-se negat l'alcalde a fer d'amfi­trió de l'acte. Sent posi­tiu, Puig­de­mont, de fet, segu­ra­ment el que ha fet ha estat fle­xi­bi­lit­zar el marc per cele­brar-ho. Ele­ment curiós, perquè la Cons­ti­tució espa­nyola és, abso­lu­ta­ment de tot, menys fle­xi­ble; és rígida, perquè neces­sita d'un procés extre­ma­da­ment molt més com­plex que la resta de nor­mes jurídiques. Aquest, però, el de la Cons­ti­tució, és un con­cepte que es mou entre el sen­ti­ment –d'aquells que se sen­ten espa­nyols, espa­nyols i cata­lans o cata­lans que no rene­guen d'Espa­nya–; una visió ter­ri­to­rial i de domini del ter­ri­tori o bé una defensa de les lli­ber­tats recu­pe­ra­des amb sacri­fi­cis per molts. Perquè la cons­ti­tució, del llatí cons­ti­tu­tio, és l'acció d'unir orde­na­da­ment ele­ments. Una altra cosa és que ho faci real­ment.