Sobreviure al temporal
Mariano Rajoy té una legitimitat absoluta per governar. Els resultats d'aquestes últimes eleccions han portat els populars a ser hegemònics al conjunt d'Espanya; la marea blava s'ha confirmat i la derrota d'Alfredo Pérez Rubalcaba és històrica. No obstant això, si bé Rajoy podrà governar amb tranquil·litat (si els mercats i Angela Merkel l'hi permeten, ja ho veurem), el nou president del govern no pot oblidar què ha passat a Catalunya i Euskadi. Tant en una comunitat com a l'altra, el partit de Rajoy no ha estat majoritari i els moviments nacionalistes o independentistes han aguantat el cop. Sobretot, CiU i la recentment creada formació abertzale Amaiur.
La majoria absoluta no legitima Rajoy a fer el que vulgui, i menys en aquestes dues comunitats autònomes històriques. Ans al contrari, els votants catalans i bascos han dit clarament que continuen confiant en les forces nacionalistes i independentistes per fer el contrapunt al tsunami conservador. A Euskadi, els electors han premiat l'esquerra abertzale per posar la pau per davant de tot i contribuir al final de la violència. Amb Bildu al poder local, Amaiur ha de prendre el relleu del discurs independentista al Congrés i fer pinya amb ERC. El clan dels historiadors encara n'ha sortit prou airós de les eleccions a Catalunya, i el posat trempat d'Alfred Bosch –“Osona no s'acollona!”, va exclamar a l'inici del míting central de Vic– ha aixecat les enquestes que feien d'ERC, a principi d'estiu, una força extraparlamentària. I, a Catalunya, CiU ha aguantat el cop. El càstig per les retallades es pot dir que no ha existit, però amb una majoria absoluta del PP, el votant convergent entendria poc que ara Duran i Lleida continués contribuint a la governabilitat d'Espanya sense tensar la corda. Ara, l'etapa del peix al cove s'ha acabat.
Col·loquialment, es diu que una majoria absoluta dels conservadors pot crear una fàbrica de fer independentistes. Acció-reacció. En aquesta situació, als grups independentistes i nacionalistes només els queda fer bullir l'olla i demanar l'oro i el moro per no quedar aigualits. A Euskadi, el repte és la gestió del post ETA. Per a Catalunya, concert econòmic?, pacte fiscal? Que es posin d'acord, però que solucionin el problema de la solidaritat territorial! Rajoy voldrà aplicar el cafè per a tots de forma estricta –això li demanaran els seus barons– i posarà contra les cordes les reivindicacions catalanes i basques. Si a nivell extern la tranquil·litat de la majoria absoluta pot trencar-se per les demandes del Directori Europeu, a nivell intern només catalans i bascos poden navegar a contracorrent per la marea blava. I ho han de fer, ara sí. És clar que el socialisme és la segona força del Congrés, però la crisi existencial a què ha quedat sotmès després de les eleccions fa que hàgim de tardar un temps per pensar que la seva alternativa pugui ser fiable.
Governar contra Catalunya i Euskadi. Aquesta pot ser una de les batalles més dures per al govern Rajoy si, per una banda, no és hàbil en la negociació bilateral i, per altra banda, els partits de dependència exclusiva a Catalunya i a Euskadi poden llimar les diferències i fer una política d'oposició realista, clara, exigent i coordinada. L'única que ens pot portar a aconseguir sostres d'autogovern més alts dels que tenim ara mateix. Amb la crisi que vivim i els tecnòcrates posant en qüestió la capacitat dels polítics (Itàlia, Grècia...) els resultats en aquests dos territoris concedeixen una gran responsabilitat a aquells qui han sobreviscut al temporal.
