Elogi del gest
Tinc ben present l'única vegada que vaig tractar en Jordi Sarsanedas. Fou una trobada a l'atzar a l'Ateneu Barcelonès, en el magnífic marc del Jardí Romàntic, durant un breu lapse de no més de cinc minuts. Recordo el seu parlar tranquil i una cordialitat en el tracte que m'estalvià el mal tràngol de sentir-me culpable pel fet d'haver gosat d'apropar-m'hi. I per això mateix, en correspondència, vaig ser discret en l'intercanvi: una qüestió de mesura, en tant que responia a la seva amabilitat en atendre'm.
Curiosament fou a partir d'aquella conversa que vaig començar a llegir la seva poesia: hi vaig descobrir l'excel·lència pel llenguatge i la importància de la precisió en l'ús de cada mot. I és en aquest sentit que vida i obra conflueixen en una unitat indissoluble. Perquè si res caracteritza en Sarsanedas no és altra cosa que l'elegància –també literària– en el gest. No sé qui afirmà que era un home que agradava del “suau dissentir”. Doncs bé: la civilitat del seu discurs poètic –aquell “solitari solidari” en mots del crític Àlex Broch– trobava rèplica en la seva gestualitat. En un “suau dissentir” que declinava, amablement, parlar per parlar, quan la conversa desembocava en una discussió i es banalitzava. En aquest sentit, el poeta fou hereu de la idea de mesura invocada per un Ferrater Mora a Les Formes de la vida catalana. Una mesura que troba en l'equilibri el seu punt cardinal. I que, per tant, l'apropava a figures de la nostra tradició com ara Casals, Trueta i Batllori.
Opinava Sarsanedas de la seva poesia: “Mirar el món. Encarar-se amb la seva enorme presència. Encarar-se amb el goig de la seva presència.” I també mirar: “les coses que la gent fa: les ciutats, els ponts, els campanars, una barraca de vinya.” Mirar com a gest sublim contra tot allò vulgar. L'esforç que representa la preservació del goig: a desgrat de l'adversitat la meravella ens envolta. Cal, doncs, un esforç constant, un gest de generositat cap a l'altre. Mirar l'home com a home, atès que en l'univers de les relacions quotidianes erigim l'edifici de la convivència.
Una exigència en el gest, en el tracte, que en el cas del poeta es tradueix en la cerca d'un lector “atent”. Una atenció per part del lector que per força ha de reflectir una consciència de ser. No en va l'obra de Sarsanedas està íntimament relacionada amb aquella dimensió moral que, sense renunciar a llocs comuns en la parla, cerca la transcendència en la realitat de les coses. El silenci, emperò, és important. És l'acte civilitzat que permet escoltar a l'home –i escoltar-se a si mateix–. Per això mateix, escriu: “El meu silenci escolta, / s'exhaureix en la feina d'escoltar.” Potser estic equivocat, però de bell nou se'm presenta, diàfan, l'encaix que hi ha entre els mots i l'existència d'en Jordi Sarsanedas. El gest d'escoltar, com qui s'obre a l'altre, l'obliga a romandre en silenci, igual que ell mateix demana un lector atent a la lectura dels seus mots.
L'obra de Sarsanedas té la virtut de ser un mirall on reflectir-se al quest d'una inspiració contra la degradació de les relacions humanes. Al meu parer s'hi troba aquella preocupació continuada per la crisi de valors contemporània. Un discórrer, a cinc anys del traspàs del poeta, plenament vigent. En definitiva, una obra de tarannà humanista feta d'exigència, però també de contenció a partir d'una premissa fonamental: l'home es realitza com a tal en relació amb l'entorn i cada gest el vincula, solidàriament, amb el món i els homes. Ell, que s'estimava el món, i tanmateix amb una mirada lúcida que li féu asseverar: “Jo sóc això / que miro i se m'escapa.”
