anàlisi
L'entrevista
L'1 de desembre passat el president Artur Mas va ser entrevistat a TV3 per la periodista i directora de TVC, Mònica Terribas, per repassar el que ha estat el primer any de govern. Curiosament, el programa va agafar una certa expectació i curiositat que no tenia res a veure amb l'entrevista. Feia pocs dies que el portaveu del govern, Francesc Homs, havia explicat al Parlament de Catalunya la política d'estalvi que s'aplicaria a la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals i que suposa una retallada del pressupost d'un 13,3% i el tancament de dos canals. I ho justificava perquè “la corporació no es pot escapar dels ajustos de la Generalitat”, una raó plena de sentit. Si es tanquen sales d'operacions per estalviar, com no podem tancar dos canals de televisió! Però tot i que la directora de TVC n'estava al corrent, va tenir una reacció pública en contra molt notòria, fins i tot fent un pèl de demagògia populista. Que la directora va sobreactuar va quedar clar quan el dia 30 passat el consell de govern va aprovar els pressupostos pel 2012 amb la previsió de l'aportació pública dels 260 milions d'euros, que és la quantitat prevista pel portaveu del govern. I un aspecte rellevant d'aquesta aprovació és que no va tenir cap vot en contra, en un consell en què hi ha representació dels partits polítics.
Haig de dir que a mi m'agrada molt com fa les entrevistes la Mònica Terribas. M'agrada com pregunta, com repregunta, com reenfoca el tema si l'entrevistat vol anar-se'n per la tangent, com evidencia les contradiccions, com va preparada... És una gran professional. Segurament és incòmode per a algun dels entrevistats, però precisament aquest estil permet diferenciar-los i sortir de l'ensopiment dels bàlsams del perfil baix. Recordo haver dit això mateix al president Artur Mas, al Parlament de Catalunya fa alguns anys, l'endemà d'una entrevista que li havia fet en el seu programa que feia a les nits. És en les dificultats quan podem diferenciar la qualitat de cadascú, i el dia 1 el president va estar a una gran altura. No va deixar espai a la demagògia ni a la feblesa, i és d'agrair, perquè no és gaire normal un comportament així d'un polític. Els moments són tremendament difícils i, per tant, el rigor i la responsabilitat de govern exigeixen fer coses que poden no ser ben vistes ni enteses per alguns. I en situacions així, un govern responsable ha de ser més fort que les pressions dels col·lectius, dels egoismes i de les tàctiques obstruccionistes. I va ser clar, contundent i sever, fins i tot honest, en reconèixer que un pacte amb els sindicats era força difícil i la prova la vam tenir divendres que, mentre estaven negociant, piquets de funcionaris coaccionaven i impedien l'entrada dels seus companys a la Model, un fet de transcendència molt greu. Un representant sindical de la UGT a 8TV utilitzava el mot guerra, paraula que el desacredita per a qualsevol negociació. Justament ara fa un any d'aquell gran col·lapse que van provocar els pilots del Sepla i, pel que sembla, els sindicats no han entès gaire quina és la situació real.
De l'entrevista no em va agradar el gir que va fer quan li van preguntar pel pacte fiscal. Precisament Mas justificava la supressió de l'impost de successions perquè era una promesa electoral i calia complir per aconseguir credibilitat. Doncs ja fa un any d'aquesta campanya, en la qual CiU deia que el pacte fiscal seria la condició primera que posarien a la taula per a qualsevol negociació. I aquest compromís, que té el suport del 70% dels catalans, s'està desdibuixant per moments. Espanya ara no té diners per al pacte fiscal, va dir el president. President, Espanya ja no en tenia quan ho prometia, no en té ara ni en tindrà mai. I si aquesta promesa esdevé un bluf, el desencant serà molt pitjor que un revés d'Espanya, que és possible i previsible. El pitjor vençut és aquell que no ho intenta.
