Dante i Ulisses

Em preguntava fa pocs dies el director d'un diari, en una entrevista, per què els clàssics són clàssics, i per què tenen avui tanta força com fa set o vuit segles, o vint-i-cinc. Perquè parlen magistralment d'allò que portem dins i no canvia, li vaig dir més o menys. D'allò que ens fa ser humans: “Fatti non foste a viver come bruti”, que diu Dante. Llegir els clàssics és, justament, una manera perfecta de no “viure com les bèsties”, més encara en aquest temps que ens ha tocat, que pot ser tan brutal. La Divina Comèdia és humaníssima, i l'experiència vital dels humans, incloses les experiències extremes, és el basso continuo d'aquest concert i dels seus ritmes i melodies. Aturem-nos, per exemple, al cercle vuitè de l'infern, ja molt lluny de l'entrada i dels cercles superiors (els dels pecats més “superficials”, com la luxúria i la gola), i molt prop del fons absolut on resideix Satanàs enmig del gel, rodejat dels condemnats per traïció i per supèrbia. Aturem-nos al lloc on Dante i Virgili contemplen un espectacle fascinant, els esperits dins de flames que parlen, i on el poeta recrearà un dels herois més emblemàticament humans de la història literària d'occident: el viatger de l'Odissea, el paradigma de tots els qui, com Dante mateix, han travessat mons i perills per augmentar el seu cabal de coneixement. Els poetes viatgers (el viu i el mort) continuen caminant per roques i ponts, i se'ls acosta una d'aquelles flames animades, que resulta ser Ulisses, l'heroi ple d'enginy, de trampes i de curiositat.

Dante no havia llegit l'Odissea (que en el seu temps era inaccessible a l'Europa occidental), però a través dels autors llatins coneixia la fama del seu protagonista, i ací demostra amb quina devoció l'admirava. Certament, l'ha de situar entre els condemnats, perquè en la seua vida hi hagué frau i mentida, i a més, amb l'engany famós del cavall va provocar la ruïna final dels troians, antecessors mítics de Roma. Però li dóna la paraula extensament, i Ulisses explica qui era. Ni més ni menys que un paradigma de les dimensions més nobles de l'esperit humà: l'home capaç de navegar cap a la mort, conscientment, només per arribar a estendre el coneixement del món. En aquest final, que és una versió molt personal i poc canònica de la llegenda, Ulisses no tornarà mai a Ítaca, vint anys més tard, per resoldre problemes polítics i domèstics, matar els pretendents i finalment passar uns anys de vellesa tranquil·la. Res d'això: ni pàtria, ni casa ni dona. En la genial invenció de Dante, Ulisses accepta un destí més alt que el retorn: el descobriment, l'anar més enllà del món conegut, a l'altra banda de les columnes d'Hèrcules, i més enllà de l'horitzó de l'oceà. L'heroi antic ha vist ja tot el que es podia veure i algú havia vist abans, és vell i està cansat, però continua el viatge que no el durà enlloc, desafia els límits imposats a l'experiència humana i, necessàriament, troba la mort en el moment de transgredir-los. Però ha acceptat el desafiament, i aquesta és la seua grandesa.

I ara acostem-nos al text. Apareix una flama doble, de dues banyes. El llenguatge és purament evocador i narratiu, i l'única dificultat per a un lector actual podria ser la referència a Circe, amb qui Ulisses passà més d'un any, i a la suposició que va ser Eneas qui donà, més tard, el nom al lloc de Gaeta. La banya més gran de la flama començà a vacil·lar, com un foc quan és envestit pel vent, “i després, agitant l'extrem més alt / com si fos una llengua que parlava, / llançà fora una veu, i digué: “Quan / vaig deixar Circe, que em va retenir / més d'un any per allà prop de Gaeta, / abans que Eneas li donés el nom, / ni la dolçor del fill, ni la pietat / pel meu vell pare, ni l'amor degut, / que hauria fet Penèlope contenta, / no van poder vèncer en mi l'ardor / que tenia de fer-me expert del món / i dels valors i vicis dels humans; / i vaig entrar en l'alta mar oberta / sol amb la nau i aquella companyia / petita que mai no m'havia deixat”.

I ràpidament arribem al final: l'heroi exhorta els companys a continuar pel camí de la mar desconeguda, a córrer cap al coneixement impossible, i llavors, fent ales dels rems, es llancen a navegar ja per l'hemisferi sud, al llarg de cinc llunes, fins que troben una muntanya altíssima, misteriosa (serà probablement la muntanya del Purgatori, però no ho diu), i allà “algú” (Déu, el destí) decideix que s'ha acabat tot: sorgirà una tempesta de sobte, i l'onada submergirà el vaixell i els ocupants agosarats: “Oh germans”, els vaig dir, “que per cent mil / perills heu arribat a l'occident, / a aquesta breu vigília dels sentits / que encara ens queda per aprofitar / no li vulgueu negar l'experiència / del món sense habitants, seguint el sol. / Recordeu-vos de la vostra llavor: / no vau ser fets per viure com les bèsties, / sinó adquirint virtut i coneixença./ Vaig donar als companys tan gran desig / de fer camí, amb aquest petit discurs, / que a penes si els podia retenir; / i, amb la popa girada a l'orient, / dels rems vam fer ales per un vol boig, / sempre guanyant camí cap a l'esquerra./ ... ... Cinc vegades s'encengué i s'apagà / la llum que es veu per sota de la lluna / després de travessar el pas terrible, / quan va sorgir una muntanya, bruna / per la distància, i em semblà tan alta / com no n'havia vista mai cap altra. / La nostra joia aviat es tornà plor: / de la nova terra nasqué un gran vent / que va envestir el vaixell per davant. / El féu girar tres voltes amb les aigües; / a la quarta, la popa es va aixecar / i la proa baixà, com volgué un altre, / fins que damunt nostre es tancà la mar”. Definitiu, i sense apel·lació possible: la història narrada és tan bella i tan alta com els versos que la conten.

La Comèdia de Dante és una llarga història que acaba bé, amb un final feliç, i que ens transmet –com l'Odissea– una experiència que té valor de veritat per a tots els homes, del seu temps i del nostre. Perquè, llegint Dante, ens adonem fins a quin punt és modern, i present en la literatura moderna. El seu viatge és també el viatge de Leopold Bloom-Ulisses pels carrers de Dublín, els seus condemnats són també els condemnats de Kafka, de Borges o de Sartre: la llarga història que conten els seus versos és ja per sempre part de la nostra història. Queda a part Beatriu, i queden els benaventurats: però sembla que en aquest món nostre la felicitat, la salvació, el paradís i la humanitat perfecta, no són ja matèria literària. Una raó més per visitar i revisitar els clàssics grans, per compartir l'experiència que el món és encara sencer, i que podria no ser només infern o només purgatori.