Opinió

L'endemà del dissabte

Joia.

S'acosta Nadal i, un cop més, els cen­tres comer­ci­als s'omplen de gom a gom i, en plena crisi, de com­pra­dors fri­so­sos; un cop més, als sopars i les fes­tes d'empresa, els assa­la­ri­ats que nor­mal­ment no beuen o que ho fan amb una mode­ració modèlica, es posen a mamar com si fos­sin mari­ners de permís; i, un cop més, arreu se sent la mateixa frase –reci­tada com si d'un pare­nos­tre es tractés– a fi i efecte que Nadal, en el fons, és només per als nens (sent-ne el sub­text una cosa com ara: Nadal és un pal com una cate­dral però que val la pena pas­sar per aquest cal­vari anyal perquè la cana­lla en pugui gau­dir com cal).

Gaudi.

I perquè en gau­deixi al màxim, la quit­xa­lla, li rega­lem jogui­nes. Els nens, en la seva innocència, no saben d'on vénen aques­tes jogui­nes ni hi pen­sen gaire. Segu­ra­ment, els asto­ra­ria o fins i tot els per­tor­ba­ria força si pogues­sin lle­gir un repor­tatge il·lumi­na­dor sobre la pro­vi­nença de les jogui­nes en qüestió que acaba de sor­tir al diari domi­ni­cal The Obser­ver.

Tor­tura.

A la fàbrica Hung Hing, a la ciu­tat xinesa de Xen­zen, per exem­ple, es fan jogui­nes per a Dis­ney, Lego i mol­tes altres mar­ques. Els ope­ra­ris –les famílies dels quals sovint viuen tan lluny que només es veuen un cop l'any– cobren 153 euros al mes (pagats habi­tu­al­ment amb un mes de retard) i durant les fes­tes nada­len­ques són obli­gats a fer fins a 140 hores extres men­su­als (cosa que els apuja el sou fins a 279 euros) i tre­ba­llen des de les 10 del matí fins a les 8 del ves­pre, sis dies a la set­mana amb màqui­nes peri­llo­ses i sense pro­tecció i han d'estar callats tota l'estona i si van al lavabo sense permís han de pagar una multa de 6 euros i dor­men en lli­te­res en dor­mi­to­ris col·lec­tius en què no hi ha aigua cor­rent a par­tir de les 10 de la nit. És a dir, algu­nes –mol­tes– de les jogui­nes que omplen les cares de la nos­tra prole d'una joia tan ine­fa­ble com fugis­sera han estat fetes per per­so­nes mor­tes de son que ni tan sols poden anar de ven­tre quan els dóna la gana, que viuen en una espècie de camp de con­cen­tració en què no gua­nyen prou diners ni per rega­lar les matei­xes jogui­nes que fabri­quen als pro­pis nens. Pel que fa als nos­tres, millor, pot­ser, que no els expli­quem tot això, si més no fins que des­co­brei­xin que els Reis no són els pares, sinó uns tre­ba­lla­dors esclaus xine­sos. Bones fes­tes!



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.