On és la joventut compromesa?
No hi és ni se l'espera, si no es vol acceptar aquesta visió tan contundent, com crec que és, hom podria reflexionar sobre per què hi ha tan poc jovent als partits, a les més diverses associacions, a les ONG, etc., a excepció d'actuacions esporàdiques sempre que no signifiquin un lligam o un compromís ferm en l'espai o en el temps. Tipus La marató de TV3, accions contra una emergència sobtada, urgències conjunturals o fets concrets que mobilitzin i sacsegin les consciències per damunt de possibles lectures polítiques de tipus partidista. Una petita part ha col·laborat amb els “indignats”, moviment de queixa intermitent format per gent de totes les edats. La gran majoria de la nostra joventut està enlluernada per un progrés i uns fets econòmics impensables en la generació dels seus pares, d'aquí la general indolència vital, ara hauran de d'arromangar-se. El camí és el compromís polític. No han de ser els partits polítics els qui iniciïn la joventut en la militància política, està bé que els joves amb vocació política i de partit s'enrolin en les joventuts respectives, però no és per aquí on s'ha de mobilitzar la consciència cívica de la joventut vers el país. No hi ha res més poc engrescador que veure com fan de claca o d'aparador un munt de joves mentre parla el líder del partit. Després no se'ls escolta en els fets bàsics i sovint aquesta militància només es converteix en un llarg funcionariat dins el partit. La formació general més completa passa per l'estudi, la formació, el treball, l'inserir-se en la societat, els seus problemes, la feina o l'atur, en ser crítics arreu, sigui la universitat, els partits, el lloc de treball o els sindicats. La cultura o el gaudi. Arreu cal potenciar esperits lliures.
Cal que veiem que aquest és un problema que hem de solucionar amb esperit obert i generós. S'ha allargat l'adolescència i el ser jove, d'acord, però ara estem en una crisi general en què cal que la joventut vagi prenent responsabilitats, pel present que també és seu i pel futur que ho serà i ells han d'acabar de perfilar. El tripartit va obrir moltes esperances entre els joves, deien que s'obria amb la idea d'una pretesa esquerra independent i catalanista, honesta de totes totes. A l'hora de la veritat, res va ser així, la forma més vella i rància de fer política; males arts, el poder pel poder; uns comportaments inadequats en la despesa pública que han endeutat el país per generacions, en alguns casos fins i tot malbaratant recursos amb irresponsabilitat personal; i per postres voler destruir l'adversari més proper per engruixir el sac de vots. Pactant amb el veritable enemic per unes promeses mai complertes, només recollint el seu menyspreu. El rebuig de l'Estatut votat pel poble de Catalunya per part del PSOE, afegint-s'hi posteriorment el PP, és el resum més precís. Per no incloure-hi el continuat espoli fiscal i el fet de no pagar ni tan sols el que ens deuen, reconegut per ells mateixos. Celebrant la violació amb el violador.
Van ser els joves dels partits polítics els primers que van decebre's del tripartit, un exemple de com sí poden ser crítics, de com no els mancà visió política, paraula i valor. Ara cal obrir els braços i acollir-los arreu. Anar-los a buscar per tal que entrin en l'escena política més variada, des del poder local al comarcal, als consells nacionals dels partits, a les institucions... Cal seduir-los per fer plegats un viatge extraordinari com és l'aventura col·lectiva d'anar cap a una Catalunya lliure dins una Europa unida. En la qual els necessitem a tots; un projecte polític i social interclassista, basat en la democràcia i la justícia, en què ells han de ser protagonistes i hauran de ser els qui completin la complexa travessia.
