Un somni impossible

Quan hem portat tants anys d'opulència, sempre hi ha partits i col·lectius que els costa assumir el canvi de paradigma i sobretot si comporta sacrifici. I també és cert que alguns mai canviaran. Ara mateix molt sovint veiem comportaments i discursos de polítics i de col·lectius que encara fa tot l'efecte que segueixen instal·lats en l'època de la festa i la disbauxa. No s'han adonat, o no volen veure, potser per egoisme, que el món des de fa tres anys ha canviat molt i que res ja no és com era, ni res tornarà a ser com era, i com més aviat tots plegats assumim aquesta realitat, més aviat encaminarem el futur.

Una crisi profunda i llarga com aquesta, canviarà moltes coses, fins i tot el paisatge social, el polític i l'econòmic. De moment hem vist com la inacció i la manca de fermesa en la responsabilitat política s'emportava pel davant, amb tota naturalitat, els primers ministres democràtics de Grècia i el d'Itàlia, sense ni que hi haguessin eleccions.

A casa nostra hem perdut tot el sector financer controlat per les caixes, si bé tal com ens diuen els cànons que en tota crisi hi ha oportunitats, el Banc de Sabadell l'ha aprofitada per fer un pas endavant molt considerable amb la compra de la CAM.

Un efecte bo de la crisi és que hem començat a introduir els criteris de l'eficiència i l'estalvi en la gestió pública, totalment desconeguts fins ara. Però encara ens queda molt camí per fer i com que aquest criteri d'austeritat cada vegada és més assumit per tothom, la pressió popular forçarà canvis fins i tot de l'administració. Avui no veig sostenible ni defensable el Senat, els consells comarcals, i molt de l'entramat que s'ha anat creant durant aquests anys irresponsablement. Tampoc veig sostenible per una societat cada vegada més ofegada que es paguin dietes als polítics per assistir a les reunions que són pròpies al càrrec, ni altres subterfugis. La transparència cada vegada posarà més pressió a totes aquestes pràctiques.

Ara mateix el conseller Andreu Mas-Colell està començant a dibuixar les línies mestres del pressupost de la Generalitat per al 2012 i, a més de les dificultats que suposa fer-los en una època de recessió i estrenyiment continuat dels ingressos, ha de suportar la manca de lleialtat institucional del govern d'Espanya. Tot fa pensar que acabarem l'any amb el “tancament de caixa” de la ministra Elena Salgado, i no pagarà ni la quantitat de 759 milions d'euros que deu a Catalunya i que són en el pressupost. Qui té l'or fa la regla i l'excepció. I la dissort del nostre país és que els dos partits catalans espanyolistes resten muts i callats; uns perquè deixen el govern i els altres perquè hi entraran; deixant-nos clar, per si encara no ho teníem, que la defensa de Catalunya lamentablement no és cosa de tots.

Ens els moments de màxima dificultat és quan surten les millors accions i podria ser que a Catalunya també hi pogués haver una mostra d'aquesta saviesa i responsabilitat de país –dit clarament, de patriotisme– i ERC assumís la seva responsabilitat democràtica i pactés amb CiU els pressupostos i les lleis més importants per encarrilar l'economia i la política.

Entenc que és difícil responsabilitzar-se de retallades perquè sempre són ingrates, però, en aquest moment, Catalunya necessita polítics que avantposin els interessos del país als de partit. Catalunya serà més Catalunya si dos partits catalans, davant d'aquesta adversitat, ajunten els esforços per fer un país seriós i exemple per a tot el món.

Estic segur que si som capaços de sortir de l'època de l'opulència en què encara semblem instal·lats i fem un acte de realisme, aquest somni no ha de ser impossible i el país, més que mai, tindrà futur.