El Fornells Park

Des del final de la guerra espanyola, el negoci de foneria de metalls era dels que anava més bé. L'autarquia que castigava l'Estat espanyol feia que resultés impossible importar bigues i altres materials, precisament quan tot el país n'estava tan necessitat per reconstruir indústries malmenades pel conflicte, així com per construir habitacles. Per tot arreu sortien chatarreros que recollien el ferro vell que es podia trobar entre les desferres de l'exèrcit i la runa dels immobles. Llavors el venien a una foneria que fabricava peces noves a còpia de fondre els metalls, i introduir el ferro fos en un motlle per donar-hi la forma desitjada.

A Girona hi havia diverses foneries, una de les quals, situada a prop de la Gran Via Jaume I, era d'un industrial de cognom Pallés. El negoci li va anar prou bé, i en poc temps va ser considerat una de les fortunes gironines. En la seva maduresa, el senyor Pallés es va emmaridar amb una senyora esvelta, i de molt bon posat; tan bon posat que “feia girar” els homes que s'encreuaven en el seu camí. El seu marit, feliç amb la parella, va adquirir uns terrenys a Fornells de la Selva, prop de la Nacional II, i allà es va fer construir una gran mansió en què no faltava res, amb piscina inclosa.

Maliciosament, la gent va començar a dir-n'hi “el xalet de la Pallés”, perquè la senyora i el xalet suscitaven admiració i enveja, en època de vaques magres... No es coneixien, llavors, a Girona altres xalets de tant de tro...!

Temps més tard, la propietat va canviar de mans i els nous propietaris decidiren convertir-lo en un hotel, que, després de diverses transformacions, és de cinquanta-tres habitacions, i notables salons per a banquets. Aquest establiment ha estat una icona en el pensament gironí. Qui no hi ha assistit en un dinar de casament, de bateig o de celebració? Quantes persones hi han celebrat el Cap d'Any, tot esperant que sonessin les hores al rellotge...? No hi havia a Girona cap festa important que no es commemorés al Fornells Park. Si hom busca un àlbum de fotografies familiars, ben segur que li sortirà aquell moment memorable, quan en mànigues de camisa i amb cara de pasqua, se sentia feliç després d'un bon repàs i a punt per a les postres...!

La gestió de l'establiment feia temps que estava confiada a la cadena Husa –de l'inefable senyor Gaspart–, que després d'uns exercicis brillants va entrar en decadència, provocada per la gran quantitat d'establiments de la competència, la guerra de preus, i la mateixa inèrcia maldestre d'aquella cadena hotelera.

A finals d'estiu, silenciosament, va tancar les portes. Sempre ens ha afectat aquest oblit immediat en què cau el pensament col·lectiu quan un establiment es clausura. Som ben poc agraïts amb els nostres propis records! Ara la propietat de l'hotel sospesa quin podria ser el seu futur, i és desitjable que torni a brillar amb llum pròpia, tal com ha fet tant de temps.