Bon vent i barca nova

Au, bon vent, senyor Zapa­tero. Ja sabem que això que ve és tan o més dolent, però vostè ho ha fet tant mala­ment que el seu lle­gat pòstum és una majo­ria abso­lutíssima de Mari­ano Rajoy. Cal­cem-nos, però no sé què és pit­jor, perquè vostè sem­blava una cosa i ens ha dece­but a molts. És allò del “con­tra Franco vivíem millor”, no? Pot­ser sí que con­tra el PP es pot viure millor que no pas con­tra algú que al prin­cipi havia promès una con­for­ta­bi­li­tat de la nació cata­lana dins d'un estat plu­ri­na­ci­o­nal. Al final, ni “apoyaré el Esta­tuto que apru­ebe el Par­la­ment de Cata­lu­nya” ni res de res. De fet, els seus últims dies a la Mon­cloa són deli­rants. Ni els 759 mili­ons de la famosa addi­ci­o­nal ter­cera de l'Esta­tut (reta­llat) ni els maleïts papers de Sala­manca, que no cos­ten ni cinc. Una vegada més, la prova que el govern espa­nyol és naci­o­na­lista com el que més. Ja sigui de color blau –pujat, com ara serà– o ver­mell, com el seu que està fent les male­tes. Els interes­sos d'Espa­nya i de Cata­lu­nya estan con­fron­tats. No hi ha més vol­tes.

Zapa­tero ha tren­cat la idea de fede­ra­lisme, i ha enga­nyat Pas­qual Mara­gall, Artur Mas, Joan Puig­cercós, José Mon­ti­lla... la llista és tan llarga. Els ha pres el pèl a ells, i de retruc a tots nosal­tres mal que ens pesi. Amb el Zapa­tero del prin­cipi, d'ins­pi­ració mara­ga­llista, con­tra­po­sat al caspós José Bono, encara hi havia alguna espe­rança de fer l'encaix. Però ara no hi ha encaix pos­si­ble, i aviat, quan la pro­posta del pacte fis­cal sigui ban­de­jada del tot, caldrà veure si el pre­si­dent Artur Mas té full de ruta. Donem-nos un temps rao­na­ble, no més. Quan cer­ti­fi­quin que la història va més ràpida, que és impa­ra­ble i que els pot pas­sar per sobre, a veure com ho afron­ten. A Cata­lu­nya ens aga­farà amb el PP a gai­rebé totes les ins­ti­tu­ci­ons, curiós. I part de la culpa és seva, senyor Zapa­tero. A veure si els seus com­panys cata­lans que aquest cap de set­mana fan el congrés deci­dei­xen d'una vegada que la pri­o­ri­tat només pot ser una. I es diu Cata­lu­nya.