De quins valors parlem?

En les eleccions autonòmiques del 2010 Artur Mas va dirigir una carta als electors que començava dient: “Els millors valors de Catalunya són el treball, l'esforç, el mèrit, la capacitat d'estar oberts al món, la creativitat, la passió, l'esperit innovador...” En plena campanya de les eleccions generals, Josep Antoni Duran i Lleida afirmava que calia recuperar els valors de sempre, entre d'altres, la vida, la dignitat, la justícia, la pau, la llibertat, el bé comú davant l'egoisme, la primacia de la moral, el compromís comunitari, el sentit de la vergonya, la família, l'empresa, l'amistat civil i la cultura de l'esforç. L'octubre passat, el govern de la Generalitat va aprovar el programa per tirar endavant el pla nacional per a la promoció dels valors a Catalunya. Fa poc, la vicepresidenta del govern, Joana Ortega, apostava perquè l'austeritat sigui a partir d'ara el valor bàsic dels catalans.

Benvingudes siguin les apel·lacions als valors en una societat, la nostra, afectada d'anomia greu, amb totes les excepcions que vulgueu. Però, temo, que, d'entrada, hi ha una confusió terminològica i conceptual entre valors i qualitats (atributs o maneres d'ésser). La llista d'Artur Mas aplega qualitats que es donen o no individualment en els catalans i que, si fossin seguides massivament, constituirien una manera d'ésser col·lectiva dels catalans. Déu n'hi do, però res més. A la llista de Duran i Lleida s'hi barregen valors superiors, qualitats, referències morals i opcions personals. L'austeritat de Joana Ortega no pot ser considerada un valor bàsic –i menys en aquest moment–, sinó l'opció de les persones que tendeixen a prescindir del que és superflu i a depurar el que és necessari.

També s'oblida la gènesi dels valors. Un valor superior requereix un consens general de la comunitat que l'adopta, forjat al llarg del temps, i un sentiment general assumint que aquella conducta o principi comporta una obligació moral. Reuneixen aquestes condicions, per exemple, la passió o el sentit de la vergonya? Un valor no es crea per decret.

Per què ara tanta agitació al voltant dels valors? No hi ha crisi de valors. Sabem perfectament quins són els valors superiors, que en bona part coincideixen amb els drets humans i llibertats fonamentals establerts, entre d'altres textos normatius, en l'Estatut d'autonomia de Catalunya i en la Carta dels drets fonamentals de la Unió Europea. Resulta aclaridor per no perdre's en propòsits i divagacions inútils rellegir els preàmbuls d'aquests dos textos. Declara l'Estatut que “el poble català continua proclamant avui com a valors superiors de la seva vida col·lectiva la llibertat, la justícia i la igualtat”; i la Carta explicita que “la Unió està fonamentada sobre els valors indivisibles i universals de la dignitat humana, la llibertat, la igualtat i la solidaritat”.

El problema rau en el reconeixement, respecte i aplicació dels valors superiors. I això és una responsabilitat i un deure que concerneixen tota la societat, la política i la civil, les conductes individuals i les de grups socials, partits polítics, sindicats, empresaris, banquers, professions liberals..., bo i puntualitzant que la responsabilitat d'un parat o d'un jubilat no és pas la mateixa que la d'un polític o d'un banquer. Per contra, el deure és universal.

No seria millor que el Govern encarregués a personalitats independents de diversa sensibilitat ideològica l'anàlisi de quins són els “valors” o comportaments que de facto funcionen i dominen en la nostra societat i s'imposen als valors superiors que ja tenim estatuïts?