Val més competir que haver de tancar

En els primers anys del pujolisme hi va haver una campanya institucional que deia “el comerç dóna vida a la ciutat”. Aquesta constatació —al capdavall no hi ha ciutat sense comerç— ha esdevingut un lloc comú compartit per tothom, igualment com la idea que s'ha de protegir el petit comerç i que la millor manera de protegir-lo és amb la limitació horària. Ves per on, al cap dels anys, de tant protegir-lo, aviat no ens en quedarà, de petit comerç. Ara tot són, d'una banda, franquícies, i grans i mitjanes superfícies —meravella com se'n surten si és que és veritat que totes les opcions polítiques han optat realment per protegir el petit comerç—, i d'una altra, basars orientals que es multipliquen a ulls vistents. Entremig, escasses velles botigues en estat agònic, excepte les que gràcies a una aposta per l'exquisidesa han aconseguit fer-se una reputació. Atès que el resultat més brillant de tanta intervenció del poder públic és que ens fan pagar dos cèntims per una miserable bossa de plàstic, potser comença a ser hora de pensar a fer les coses d'una altra manera. Madrid, comunitat autònoma, s'està plantejant que els comerços, tots, puguin obrir tant com vulguin, totes les hores del dia i tots els dies de l'any. És clar que no tothom obrirà sempre, però està bé que cada gremi, cada empresa, cada botiguer pugui establir l'horari que més li convingui en funció de les necessitats de la clientela. I l'administració, que vetlli pel manteniment de l'ordre públic, per la salubritat dels productes i dels establiments, i per la legalitat dels contractes de treball —qüestions en què, horaris al marge, hi ha prou camp per córrer encara—. N'hi ha de petits que no podran competir, potser no; n'hi ha que s'espavilaran, segur. En canvi, posant tantes traves com hi ha encara, es coarta la iniciativa i es desincentiva el consum. Noruega és l'antiexemple; aquest Nadal es quedaran sense postres per culpa del quasi monopoli que administra el sector lacti, que no va saber preveure una baixada de la producció ni un augment de la demanda de mantega per fer galetes a casa, i també dels aranzels que dificulten la importació. Un exemple més que la sobreprotecció burocràtica i la manca d'agilitat mental i comercial, fins i tot en una societat rica, genera escassetat i de retruc mercat negre. En la conjuntura actual, val més posar-l'hi fàcil al consumidor, o ens morirem tots de sentiment.