I Trillo?

I Tri­llo? On és l'incom­men­su­ra­ble Fede­rico Tri­llo? Com pot haver badat tant el fla­mant pre­si­dent espa­nyol? Està pre­sump­ta­ment rela­ci­o­nat amb la pre­sumpta trama Gürtel i els pre­sump­tes ves­tits del pre­sumpte Camps? La tela de les seves qui­lomètri­ques ban­de­res tenen alguna pre­sumpta relació amb el Bigo­tes? Què farem sense la seva mar­cial poe­sia i la seva ànsia de tor­nar a des­fi­lar, mili­tar­ment per la Dia­go­nal de Bar­ce­lona (quins temps més macos! Quan hom hi des­fi­lava entre aplau­di­ments, i amb por al cos i l'estómac encon­git de fam!).

Tot l'Estat para­lit­zat d'emoció, inclo­ent-hi Cata­lu­nya, per veure les cares i els noms del nou govern, perquè els afers pro­fes­si­o­nals dels polítics interes­sen, ai las!, més que la seva política. Dies després, pas­se­geu pel car­rer i pre­gun­teu als angoi­xats ciu­ta­dans com es diuen els nous minis­tres, després de tant de bombo i pla­te­ret. Pre­gun­teu, pre­gun­teu... La gent no gla­teix per les matei­xes coses que són tan esban­di­des. On va el peri­o­disme? On són les estric­tes línies ver­me­lles entre premsa groga, premsa rosa i premsa seri­osa?

També fa pocs dies, la pro­pa­ganda dels impos­tos volun­ta­ris era fas­tu­osa: hores de tele­visió, pàgines de dia­ris, esgar­ga­mells a la ràdio: la grossa de Nadal! I sabeu el resul­tat? Doncs que Cata­lu­nya ha pagat 400 mili­ons d'euros a Loterías y Apu­es­tas del Estado i n'ha rebut 20 en pre­mis. Curi­osa metàfora! I és volun­tari! Em pre­gunto quant gua­nya Loterías y Apu­es­tas del Estado un cop liqui­dats els pre­mis. Bon negoci, el d'amo de casino!

Aca­bem l'any amb l'emoció també inu­si­tada –pre­gun­teu, pre­gun­teu pel car­rer– del dar­rer congrés del PSC, en què –ai las, una altra vegada!–, hom ha recomp­tat que només el 25% del mili­tants tenen temp­ta­ci­ons sobi­ra­nis­tes i el 75%, no les tenen. No obli­dem que la tendència soci­a­lista, fent mit­ja­nes que englo­bin els ava­tars de les urnes, tenen un extra­or­di­nari pes a Cata­lu­nya... I l'aca­bem amb un tan­ca­ment de cai­xes que no és un tan­ca­ment de cai­xes –i ara!–, un Duran que diu un “no” a un PP que no neces­sita el “sí” i un pacte fis­cal que, sense saber el que és –mira si en som, d'infeliços– ens l'hau­rem de pin­tar a l'oli.

Esti­gueu bonets, però.