S'ha aixecat la veda?

A toro passat i quan tothom ja hi ha dit la seva, em toca comentar ara la formació del nou govern atès el caràcter setmanal d'aquesta pàgina. Em limitaré, doncs, a dir que Rajoy i el seu equip es presenten amb un estil moderat de fortiler in re, suaviter in modo, molt allunyat, en les formes, de l'Aznar de la majoria absoluta que, al principi del seu trajecte, deixava anar la ideologia anticonstitucional que contenien els seus primers articles publicats a Segovia o Àvila i, després, ja de sortida, afirmava que Catalunya era una societat malalta. Benvingut sia, doncs, aquest nou tarannà conciliador de Rajoy, que amb una certa subtilesa s'observa en el canvi del candidat Vidal Quadras per un home molt més dialogant i amb capacitat de pacte com és Jorge Fernández Díaz. És possible, ai las, que com sempre no atenguin les nostres reivindicacions. Com a bloc, la majoria, però, almenys no ens insultaran quan ens maltractin. Són gent experimentada i competent i no generen rebuig excepte en el cas de Luis de Guindos, que era el president a Espanya i Portugal del banc de negocis LehmanBrothers quan l'entitat va fer fallida i va desencadenar la crisi econòmica actual. A molts observadors els va resultar xocant que una persona tan involucrada en un fracàs catastròfic, en lloc de retirar-se a meditar i mostrar-se compungit per la seva participació en unes operacions que van tenir conseqüències desastroses urbi et orbi ocupi aquest càrrec. Tot plegat és un perfecte exemple del mètode de la porta giratòria en el qual l'autoritat, quan abandona el càrrec ja té, a l'altra banda, el banc o la caixa que l'espera amb una ben retribuïda poltrona a punt. El que ja no és tan freqüent és que, després del fracàs en l'economia especuladora, l'interessat torni a incorporar-se al govern per a regular i supervisar els financers dels quals formava part el dia abans.

La premsa nord-americana ha presentat el cas dient que un banquer d'una entitat que va caure en la insolvència havia passat a manar en el sector al qual pertanyia. I és que la pregunta del milió (o dels milions) és per què a un ciutadà corrent que ha comès una infracció sense víctimes ni danys se li retira el carnet de conduir i, en canvi, a un banquer que causa perjudicis no se l'inhabilita per a seguir en la professió i, amb els seus antecedents se'l declara incompatible amb ulteriors activitats. En realitat paradoxalment, atès el seu historial, allà on segurament serà readmès amb tanta facilitat és al seu món de les finances originari. El president Köhler d'Alemanya va acusar els banquers que, malgrat la xarxa protectora, fracassaven, de no reconèixer les seves culpes. Va dir que es van separar de l'economia real i van ignorar deliberadament el risc de les operacions. És amb aquest govern, finalment, que haurem de capejar el temporal i veure si els nous ministres seran capaços de capgirar el model a favor de l'economia real i productiva i contra l'esquema actual que s'inclina cap al cantó de les grans corporacions i de la banca.

És en aquest compàs d'espera que al PP el pressionen els lobbies i els sectors que tenen grups dedicats al tràfic d'influències. Pensen que els nous governs populars seran més sensibles a les seves propostes i als seus interessos, en un calendari propici per a evitar els costos electorals de decisions contràries a l'interès general, però molt agraïdes per part dels instruments de poder d'un establishment dotat de les connexions adequades. En el tema de la lluita d'horaris comercials ja s'ha produït ofensiva: la de l'Agrupació Nacional de Grans Empreses de Distribució (ANGED) a favor de la llibertat total d'obertura. L'instigador ha aconseguit aquesta vegada la col·laboració de la “lideresa” Aguirre que ha autoritzat a Madrid la llibertat salvatge d'obrir amb caràcter permanent. En el meu llibre Informe Sanuy - Defensa del Petit Comerç (nov. 2005, Ed. La Campana) faig referència a la política l'holocaust i extermini del comerç familiar de proximitat i del gran perill de canviar les regles de joc que significaria la destrucció d'un model social, el tancament de moltíssimes botigues i la consegüent pèrdua de llocs de treball. La defensa del petit comerç és una causa justa que mereix protecció contra l'envestida dels grans. Es veu que ha arribat l'hora de la immolació dels comerciants familiars a l'altar de la plutocràcia. Contra aquesta evidència meridiana, la presidenta Espe s'ha fet crear un argumentari a favor d'obrir els establiments en dies festius o caps de setmana, matí, tarda i nit.

Els grans establiments, magatzems o hípers diu que tenen paralitzats una sèrie de projectes que representarien inversions considerables. I, a més a més, crearien entre 7.000 i 8.000 llocs de treball. Cosa que no és certa, perquè el saldo net entre els que obren i els que tanquen significa una pèrdua i no un augment, és a dir, una destrucció del global existent. Els poderosos es lamenten que la competència d'obertures i horaris corresponguin a les autonomies i de que no gosin donar barra lliure si, ara que la immensa majoria de governs autonòmics són del PP, se'ls hauria de regalar la derogació de tota la regulació vigent. Amb un gran cinisme es proclama que el dèficit fa impossible la inversió, per falta de mitjans i, per tant, han de ser els privats els qui inverteixen encara que sigui en projectes, prohibits o limitats. N'hi ha que diuen des de la coral de les grans superfícies que aquest és el millor regal de Nadal del nou govern. Sí, efectivament, un regal per a molt pocs, però a costa de molts.