La dificultat dels detalls

Acabada la cimera europea i després que els estats de la UE han pactat lligar a sancions l'incompliment dels límits de deute i dèficit, ara s'han de desenvolupar i concretar els acords en un tractat que s'hauria de signar el març del 2012. Acordar els detalls serà més difícil que acordar els principis.

Per al Regne Unit, amb un pes del sector financer de més del 10% del PIB, la City és un actiu que cal preservar i evitar que s'afebleixi, bé per pèrdua de llibertat de contractació i gestió o bé per reducció de les transaccions que s'hi fan, si una part d'aquestes es traslladessin a altres localitzacions.

Hi ha quatre qüestions que per al Regne Unit són importants perquè la City com a centre financer no es dilueixi. L'aparició a Europa d'un impost sobre les transaccions financeres, compra i venda d'accions i derivats, seria l'origen d'una reducció d'aquesta activitat, perquè els agents financers buscarien places alternatives per realitzar les compravendes: és un objectiu de la llei eliminar la volatilitat i freqüència d'aquestes operacions per reduir el nivell d'especulació. És un impost que si es creés generaria més del 50 % de la recaptació total de la UE al Regne Unit, perquè aquest és el volum de transaccions que s'hi concentren.

La prohibició dels préstecs d'accions i obligacions per poder invertir i desinvertir ràpidament, instrument a bastament utilitzat pels brokers, suposaria un impacte negatiu per a l'activitat mercantil a la City i per tant un greuge que cal evitar des de la visió britànica del mercat comú.

Si la liquidació de les transaccions financeres fetes en euros s'hagués de situar per llei en estats euro hi hauria una gran part de l'activitat del London Clearing House que es perdria. Seria un motiu de reducció del pes de l'activitat financera i d'ingressos per taxes al Regne Unit.

Els impostos específics sobre les primes i salaris dels gestors financers que han estat reiteradament proposats a la Unió també serien un problema per als estats de la UE perquè produirien una fugida de professionals cap a altres places d'Amèrica i Àsia.

Però a banda d'aquestes qüestions el Regne Unit no vol que l'autoritat bancària europea es mogui de Londres i sobretot vol que les regulacions financeres europees, en la mesura que són que taxes i per tant són considerades política fiscal, s'adoptin i aprovin per unanimitat, de manera que pugui mantenir la seva capacitat d'influir-hi. Brussel·les estima, després del tractat de Lisboa, que aquesta és una qüestió de majories....

Ja fa temps que el Regne Unit busca aconseguir el poder de vet sobre la política financera de la UE, de la mateixa manera que el té França en la política agrícola i sobre la base del mateix argument: el gran pes que aquests sectors representen per a les economies de França i el Regne Unit, respectivament. L'argument és discutible, perquè el sector agrícola és concret i el financer és la base de tots els sectors econòmics i per tant el vet té una gran força política per la seva transversalitat.

El Regne Unit ha optat per no entrar en l'euro i mantenir-se en el mercat comú, però refusa que la UE adopti una política financera uniforme que pugui afectar un sector per a ells essencial. Per tant té interès a influir de manera determinant en les decisions que prengui la Unió en aquest camp.

En suport d'aquesta política el Regne Unit buscarà que altres estats fora de l'euro però dintre a la UE s'alineïn amb les seves tesis. Ha començat a passar amb Suècia, Polònia i Txèquia. Un acord a vint-i-sis més un és pitjor per al Regne Unit que un acord a vint-i-tres més quatre, i en aquest sentit la política britànica és previsible: maniobrar per evitar que la unanimitat en principi aconseguida es consolidi. I la francesa també: buscar la unanimitat dels estats membres tret del Regne Unit. Els retrets entre uns i altres sobre la solidesa de les seves respectives economies amaga la disputa de fons, en què el Regne Unit no vol una Europa lligada per un tractat que posa en qüestió els seus interessos, en especial en l'àrea financera.

Les prioritats, entre els estats europeus del nord i del sud sobre quina és la política econòmica que cal desplegar per sortir de la crisi, i que ara estan centrades en les alemanyes de rigor pressupostari, estabilitat i endeutament individual de cada estat, estan aparentment alineades. França tard o d'hora les ha d'impugnar per aconseguir una relaxació de la política d'estalvi, la utilització de fons públics per dinamitzar l'economia i l'endeutament sobre la base de la UE, és a dir, eurobons, polítiques totes elles essencials per a França i especialment per als estats més endeutats. Les eleccions de França a la presidència a la primavera i la prevista signatura del nou tractat al març permeten preveure que Sarkozy no posarà en perill la ratificació d'aquest tractat, que li asseguraria la reelecció i per tant que les negociacions per redirigir la política econòmica europea que necessiten imprescindiblement França per liderar els estats del sud no començarà abans de l'últim trimestre del 2012, bé perquè el president Sarkozy reforçat per la victòria electoral ho impulsi o perquè el socialisme francès en el poder forci un canvi de prioritats.

El primer pas en aquesta direcció ja s'ha fet: el BCE ha injectat 500.000 milions d'euros a la banca europea. És una mesura encara insuficient, però marca el punt d'inflexió en un canvi de la política de restricció a la d'expansió, necessària per a la recuperació. El fet que la banca disposi de més liquiditat resol en part el problema del deute privat, encara que no el públic, en tant que cada estat ha de continuar buscant el seu propi finançament.

Són temps per a la fortalesa i la resistència. El camí serà llarg i hem d'acceptar que la profunditat i durada de la crisi serà semblant a la que va portar el món desenvolupat als anys trenta a la deflació i a la crisi encara que ja hem après que la sortida no pot ser una altra guerra com la de 1939 a 1945, sinó el pacte i la negociació. És en els detalls d'aquesta on hi ha les dificultats que no han d'impedir arribar a acords essencials, que tots necessitem.