Marina i el nou teatre

Llo­ret acaba d'estre­nar ofi­ci­al­ment un nou tea­tre que fal­tava d'ençà que es va ender­ro­car l'ante­rior casa de cul­tura. Està dotat de totes les moder­ni­tats, amb un gran esce­nari i una sala prin­ci­pal amb part de grada retràctil i dues sales més, com­ple­mentàries, i encara un espai de més de 1.200 metres qua­drats a l'exte­rior per a acti­vi­tats a l'aire lliure. L'alcalde i el regi­dor de Cul­tura, pres­cin­dint d'algun sug­ge­ri­ment épatant que dirien els fran­ce­sos, però de cost ele­vat, van optar per moti­var els llo­re­tencs por­tant a l'esmen­tat esce­nari, una vegada més, l'òpera Marina, ins­pi­rada en la platja de Llo­ret a mit­jan segle XIX. Aquesta com­po­sició del músic navarrès Emi­lio Arri­eta sobre lle­tra del poeta vigatà Fran­cesc Cam­pro­don a la nos­tra vila sem­pre sol tenir èxit. És la nos­tra epo­peia i d'ençà de la seva estrena com a sar­su­ela al Tea­tro del Circo de Madrid l'any 1855 –com a òpera s'estrenà el 1871–, els llo­re­tencs hem fet mans i mànigues, periòdica­ment, per tor­nar a posar-la d'actu­a­li­tat. Dei­xant de banda una ocasió fallida de l'any 1922, la gran estrena a Llo­ret, en un esce­nari mun­tat a la mateixa platja, tingué lloc el 24 d'agost de 1930 i, a causa del gran record que va dei­xar, s'hi va tor­nar a repre­sen­tar l'any següent, el 14 d'agost. El cen­te­nari de l'estrena es va cele­brar el 18 de juliol de 1955, també amb una repre­sen­tació arran de mar i amb un gran vai­xell real del qual bai­xava el capità Jorge dis­po­sat a can­tar allò de “Costa la de levante, playa de Llo­ret”, el nos­tre eslògan més famós. Després es va repre­sen­tar l'any 1966, en ocasió del mil·lenari del nom de la vila; el 1968, en una vin­guda de la Com­pa­nyia del Liceu de Bar­ce­lona a la plaça de braus; el 1980, aca­bada d'estre­nar la democràcia, de forma modesta, a l'enve­lat de la festa major, i el 2002, en la cele­bració del mil·lenari de la sepa­ració de Llo­ret del terme de Maçanet de la Selva, a part d'alguna altra versió en con­cert. També ha estat en aquesta moda­li­tat que ha tin­gut lloc ara la nova repre­sen­tació. I val a dir que l'Orques­tra de Cam­bra Cata­lana, diri­gida per Joan Pàmies, el Cor de la Uni­ver­si­tat Ramon Llull i els qua­tre solis­tes, Marta Arbonés (soprano), Albert Deprius (tenor), Josep Pie­res (baix) i Xavier Men­doza (baríton) van fer un excel·lent paper. Seria bo que no calgués espe­rar grans esde­ve­ni­ments per recu­pe­rar Marina i que, de tant en tant, en la pro­gra­mació, poguéssim escol­tar, en versió tea­tral o en con­cert, aquesta i alguna altra músiques del nos­tre patri­moni que hem de man­te­nir vives.