Opinió

L'opi del poble

El mar­xisme va sen­ten­ciar que “la religió és l'opi del poble”. El mar­xisme es va fixar molt con­cre­ta­ment en una religió, el cris­ti­a­nisme, ja ales­ho­res amb gai­rebé dos mil anys d'història i amb una ocu­pació apro­xi­mada de la ter­cera part del pla­neta, en els ter­ri­to­ris més desen­vo­lu­pats. El mar­xisme va des­co­brir que la clau de l'èxit del cris­ti­a­nisme era la uto­pia. Això sí, la uto­pia trans­cen­dent. I el mar­xisme, copi­ant-ne el mètode, va for­mu­lar la seva pròpia uto­pia, si bé la va ins­tal·lar en aquest món i li va donar la cate­go­ria de científica, al con­trari de la uto­pia cris­ti­ana, que tenia a veure amb la fe.

Amb la renúncia al mar­xisme, el soci­a­lisme es va impo­sar i, alhora, va des­na­tu­ra­lit­zar el mar­xisme per la via de renun­ciar, també, a la uto­pia. El soci­a­lisme, incapaç de for­mu­lar uto­pies trans­cen­dents, com la del cris­ti­a­nisme, ni ter­re­nals, com la del mar­xisme, es va con­for­mar a apro­piar-se la idea de futur. Encara recor­dem l'eslògan elec­to­ral del soci­a­lisme català: “El futur és nos­tre.” Si no hi havia capa­ci­tat per garan­tir uto­pies, era molt més sen­zill garan­tir futurs, i aquesta ha estat la tàctica de les esquer­res durant les últi­mes dècades, par­lant direc­ta­ment del futur o, indi­rec­ta­ment, par­lant del canvi (can­viar el pre­sent pel futur, vaja).Rai­mon Obi­ols va paten­tar al seu moment la frase històrica “el futur és l'opi del poble”, i Pas­qual Mara­gall va arri­bar a adme­tre que “els Jocs Olímpics són l'opi del poble”.

Sobre­tot des de 1992, l'esquerra cata­lana ha venut futur, però el mateix Mara­gall, imme­di­a­ta­ment després dels Jocs, va mani­fes­tar que havia arri­bat l'hora de “les olimpíades de l'aus­te­ri­tat” (Avui, 10/9/1992). Pas­sar de la mag­ni­ficència i el luxe ante­ri­ors als Jocs a l'aus­te­ri­tat imme­di­a­ta­ment poste­rior va ser una lliçó que el país no només va ome­tre, sinó que va con­tra­dir.

Ens hem pas­sat vint anys auto­en­ga­nyant-nos amb el dis­curs sobre el futur, sense pren­dre'ns ni tan sols la molèstia de for­mu­lar uto­pies, i il·lusi­o­nant-nos en un temps futur compràvem a crèdit la feli­ci­tat del pre­sent. Però ara que –com sem­pre (oi, Dylan?) “els temps estan can­vi­ant”– les auto­ri­tats econòmiques i polítiques mun­di­als ens pro­nos­ti­quen un futur mise­ra­ble, què farem?

Sense uto­pia i sense futur, les esquer­res han que­dat òrfe­nes de tàctica. El cris­ti­a­nisme, amb la uto­pia i el futur ter­re­nals en crisi, té via lliure per al seu par­ti­cu­lar propòsit para­disíac. I les dre­tes s'espa­vi­la­ran men­tre duri la son de tanta gent nar­co­tit­zada durant tant de temps.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.