Dotze campanades
Des de fa un munt d'anys –per més enllà que vagi en la memòria no recordo cap any sense fer-ho–, acasa meva es varen començar a commemorar les dotze campanades que marquen el final del dia 31 de desembre menjant o, més ben dit, engolint els dotze grans de raïm per entrar a l'any següent amb bon peu. Aquest costum ja generalitzat, se'ns ha interioritzat a tots de tal manera que si algun any, per la raó que sigui, algú ho deixa de fer sembla com si s'hagués incomplert amb un protocol necessari i establert que té alguna implicació. Una absoluta absurditat!
Aquest modern costum està tan estès i interioritzada que totes les cadenes de televisió de l'Estat fan mans i mànigues per situar personatges de reclam (alguns amb més reclam que altres, i tots, absolutament tots, marcats per una aurèola hortera indestriable d'ells mateixos) a les places majors dels municipis o davant d'esglésies i catedrals per ser els portaveus dels dotze tocs de campana que acompanyen, en el nostre calendari, el canvi d'any.
Bé, doncs, si alguna cadena de televisió o mitjà de comunicació hagués pensat que, aquest any o l'any passat, un bon escenari per donar les campanades del final de desembre podria haver estat el magnífic entorn de la plaça de la catedral de Girona s'hauria trobat amb un pam de nas i una lamentable sorpresa. Segons sembla, aquest és el segon any que a la catedral de Girona no sonen les dotze campanades que marquen la fi d'un any i el principi de l'altre. Segons sembla, tot i que durant tots els dies, de totes les setmanes de tots els mesos de l'any, els quarts i les hores sonen puntualment en el rellotge de la catedral, (en dono fe), misteriosament aquests sons transcendents de la darrera hora del 31 de desembre que congrega un munt de joves i famílies que volen celebrar-ho al voltant de l'exterior del temple, no sonen. No se senten.
Deu ser casualitat? Vull pensar que sí, que hi ha un problema tècnic que pot explicar aquesta falta de sonoritat. Se'm faria lleig imaginar-me que, com que la festa de Cap d'Any (amb tota la disbauxa que comporta) és una celebració pagana, algú amb responsabilitat eclesiàstica hauria pogut decidir no acontentar el munt de celebrants que, amb l'ampolla i el raïm a la mà, allí es concentren i que, més tard, decebuts i estranyats, ja fa dos anys que brinden i es mengen els fruits simbòlics a deshora.
