El bandoler solitari

No hi ha dia que no aparegui als mitjans una nova revelació, sovint més sorprenent que les anteriors, al voltant de les activitats laborals del duc de Palma. Tal com va la cosa, no seria estrany que s'acabi dient que va ser ell qui va matar el president Kennedy. Aquesta progressió informativa, que respon a interessos periodístics legítims, va lligada, però, a un seguit de qüestions que, d'entrada, no semblen tan clares. Per començar, l'actuació de la Casa del Rei. Diguin el que diguin, van ser els primers a passar-se pel folre la presumpció d'innocència i van fer tot el contrari del que fan els partits polítics que defensen els seus fins i tot quan ja porten la bola lligada al turmell i el vestit de ratlles fet a mida. En aquest cas, se l'han espolsat a la primera com un insecte molest i perjudicial després d'haver-lo desterrat prèviament amb la col·laboració necessària d'una de les grans empreses nacionals. Les dues primeres lectures que et vénen al cap són l'encobriment que els porta a mirar de tapar un tema que se'ls escapa de les mans, i la segona, la necessitat absoluta de convertir l'exestrella de l'handbol i gendre perfecte en un cap de turc que eviti que les mirades vagin més enllà i destapin coses que s'han mantingut durant molts anys als llimbs del secret oficial.

És cert que Marichalar ho va fer millor, molt a l'estil cortesà, i es va limitar a callar, a acceptar que el situessin en un grapat de consells d'administració cobrant sense fer res, comprant-se fulards de Dolce & Gabbana i dient amén a tot, i que el duc volia un protagonisme, un luxe i uns diners que el sogre no li donava, però em nego a creure que Urdangarin sigui una mena de bandoler solitari que actua al marge de tot i de tothom i que, posem per cas, rebia presidents i empresaris al Palau de Marivent sense que ningú no controlés res del que feia.

Com la majoria de ciutadans d'aquest país amb un mínim de criteri i de sentit comú, posaria la mà al foc i no em cremaria assegurant que aquests vuit milions que ha declarat la Casa del Rei són més falsos que una moneda de tres euros i que aquest meravellós exercici de transparència que tothom lloa, i que al meu entendre arriba malament i 35 anys tard, és només un intent desesperat de fer fum, d'omplir-ho tot de tinta negra tal com fan els calamars quan es veuen amenaçats.

I el paper dels polítics aplaudint durant tres minuts la família reial (degudament esporgada en públic de males influències) és de vergonya. El que hauria de fer la classe política si tingués dos dits d'honestedat i no tingués la mateixa por de perdre els seus molts privilegis adquirits seria començar a investigar seriosament i fer sortir a la llum cèntim a cèntim tots els comptes dels reis, els directes i els indirectes, i també veure què passa amb aquest patrimoni secret. Són certs els rumors que apunten que el rei cobra comissions del petroli que entra al país? És cert que els regals que li fan no queden registrats enlloc? Hi ha alguna cosa de certa en els tractes de favor que diuen que rep de molts hòldings empresarials i de molts empresaris? Gratar fins a arribar al fons i posar de manifest tot això seria el veritable exercici de transparència, no treure al carrer uns números maquillats i que malgrat tot ja fan una miqueta de vergonya tenint en compte els temps de crisi que ens ha tocat viure. I si el resultat fos negatiu, doncs felicitats i tots aniríem a dormir feliços i contents, sabent que tenim una monarquia que, ens agradi o no, és neta i pura i que, efectivament, el gendre era l'únic que (si ho demostra el jutge) posava la grapa a la caixa en benefici propi.

I si fos positiu i es demostrés que al darrere de tanta transparència forçada hi ha negror i comptes secrets, doncs a tornar-ho tot al poble, cap a Estoril, com els seus avantpassats i a treballar per guanyar-se la garrofa de cada dia.

El que us deia: vull pensar que no és un bandoler solitari i que, si ho ha fet, ha hagut de trobar la impunitat i el mestratge en algun lloc que caldria descobrir.