I ARA QUÈ, URBANITA?
La justícia i l'equitat
Em van impactar les declaracions de l'advocat d'Iñaki Urdangarin en relació amb el judici i linxament que la premsa havia fet al seu client. Com la majoria de la gent de la península, d'Europa i resta de l'univers, en l'argumentació condemnava els que simplement qüestionaven o posaven en dubte la transparència de tot plegat. En el republicanisme, la monarquia i la unitat coincideixen els de dretes i els d'esquerres. La tremolor davant un panorama incert és el que feia aplaudir els diputats de Madrid davant el discurs del rei demanant equitat. Equitat, però, per a qui? Per als que es beneficien del nepotisme o per als que es beneficien de l'estat general del país? Jo l'hauria aplaudit només amb una mà. La que mou una certa pena davant el patetisme d'un personatge que reacciona per defensar qui estima. El que em pregunto, més enllà de les suposicions, és sobre la intenció de qui ha perpetrat el discurs. L'he escoltat quatre o cinc vegades, però no n'he tret l'aigua clara, a excepció dels simbolismes i de l'expressió fatalista d'un optimista, que preferiria –n'estic segur– brindar amb cava català pels èxits esportius i econòmics.
El prejudici periodístic, les declaracions de Joan Carles i les reaccions m'han fet pensar en les teories de Joan Rawls –ignoro si encara està de moda, però n'havíem parlat a bastament– sobre els camps de l'ètica i el dret. Pel que recordo, Rawls entenia la justícia com a equitat. Pretenia una base moral per a una societat democràtica. Deia que la justícia havia de ser entesa com una primera virtut de les institucions i que havia de ser a la societat com la veritat és a la teoria. Dins una societat massivament corrupta pels poderosos, quin és el paper de la justícia? Simplement aplicar la jurisprudència? Potser abans de plantejar la necessitat de la justícia ens hauríem de preguntar què en queda, al país, de la veritat. Un vel? Un miratge?
