El principi del principi

“N'hi ha prou de res­se­guir la història per ado­nar-se que els gran pro­gres­sos van pre­ce­dits sem­pre de grans pena­li­tats, de la mateixa manera que l'infan­ta­ment és pre­ce­dit de gran dolor” (Ale­xan­dre Deu­lo­feu). Això em du a la meva tesi, sovint com­ba­tuda, segons la qual el col·lapse del comu­nisme, tot i ser una forma política per­versa perquè nega la lli­ber­tat, va venir per l'eco­no­mia i no pas per la ide­o­lo­gia. Avui ja és més clar, i veiem que el comu­nisme ha vist els seus errors i ha rec­ti­fi­cat. El cas més evi­dent és el de la Xina. Un país comu­nista política­ment i neo­li­be­ral econòmica­ment.

Les gran pena­li­tats que estem pas­sant a Europa, ben segur que acon­se­gui­ran que al final la UE faci un gran progrés, que ens és impres­cin­di­ble si un dia volem ser quel­com en aquest món que l'eco­no­mia mun­dial està dibui­xant. I això que és apli­ca­ble a Europa, també ho és a Espa­nya i a Cata­lu­nya. Sos­pito que hem ini­ciat un temps de grans con­vul­si­ons polítiques i grans can­vis. I el que n'hagi de sor­tir, serà un “infan­ta­ment pre­ce­dit de grans pena­li­tats”. I no vol­dria pas ser gaire catas­tro­fista, però el que s'apropa forçarà tot­hom a pren­dre par­tit ober­ta­ment i no es tindrà espai per con­tem­po­rit­zar. L'eco­no­mia té això, que al cap­da­vall no et deixa triar entre allò que t'agra­da­ria fer i allò que pots fer. I, si ens cenyim a Cata­lu­nya, veiem que gas­tem 10.000 mili­ons d'euros més dels que ingres­sem i, o ens n'ingres­sen més i ho ani­ve­llem pels ingres­sos, o hi adap­tem la des­pesa. El més asse­nyat, i en el que sem­bla que hi ha més con­sens social, és optar perquè ens n'ingres­sin més, ja que tenim un ròssec favo­ra­ble de pràcti­ca­ment el doble del que ens falta, entre el que els paguem i el que ens retor­nen. Però aquest con­sens social que entén tot­hom, posat a la política, esdevé un dis­sens, i els par­tits d'obediència espa­nyola defen­sen que els interes­sos espa­nyols són pri­mer que els nos­tres, i aquesta con­tra­dicció d'interes­sos que només és pròpia de Cata­lu­nya –no passa ni a Espa­nya ni al País Basc– és un pes molt fei­xuc que hem de dur sobre les nos­tres espo­li­a­des espat­lles. Quan el minis­tre d'Eco­no­mia espa­nyol declara sobre les auto­no­mies al Finan­cial Times que “les difi­cul­tats de liqui­di­tat repre­sen­ten ver­ta­de­ra­ment una opor­tu­ni­tat per impo­sar con­di­ci­ons dures i mesu­res per fre­nar el dèficit de les regi­ons”, i tot seguit diu que els pres­su­posts regi­o­nals neces­si­ta­ran rebre el “llum verd” del govern espa­nyol per ser apro­vats, real­ment és tota una decla­ració d'inten­ci­ons que cul­mina la cam­pa­nya que fa més de dos anys s'està fent a Madrid, cul­pant de “des­pil­farro” les auto­no­mies i expres­sant que cal recen­tra­lit­zar Espa­nya, perquè aquest model és invi­a­ble. Sos­pito que el nou PSOE també anirà per aquesta via. I aquí ja comença la doble política d'alguns líders cata­lans.

Quan Cata­lu­nya neces­sita veus clares i con­tun­dents, Enric Millo, que és l'exem­ple més clar del polític amb ide­o­lo­gia líquida, surt defen­sant el minis­tre Guin­dos i Espa­nya. El 2012 serà el “prin­cipi del prin­cipi”, en què els par­tits polítics cata­lans s'hau­ran de posi­ci­o­nar clara­ment, i el nos­tre pre­si­dent, Artur Mas, mar­car-nos el camí. De la mateixa manera que la liqui­di­tat pre­senta per als uns una opor­tu­ni­tat per impo­sar con­di­ci­ons dures, també podria ser una opor­tu­ni­tat per fer polítiques atre­vi­des.