Barcelona en la cruïlla

La capital de Catalunya està davant d'un del seus reptes més difícils. Ara ja no li cal construir-se de manera permanent, créixer amb deler per tot arreu, esgarrapant espai per les serres o estenent-se cap als rius Besòs o Llobregat o guanyant terreny arran de mar per seguir l'estela de les ciutats en què s'emmirallava per poder arribar a ser una veritable urbs cosmopolita. Els seus fars van ser Roma fins a mitjan segle XIX, el París i Londres del XX menys, i des d'aleshores fins al 1992 Nova York. Ara Barcelona ja no mira a ningú, convençuda de si mateixa, és la ciutat del món on hi ha més participació ciutadana davant les propostes urbanístiques o arquitectòniques. On és més viva la intervenció de la gent en el disseny, general o particular, de la seva ciutat. I aquí encara cal afegir-hi la mirada atenta de moltes persones de la resta de la catalanitat més àmplia, de Fraga a Maó, de Salses a Guardamar, que tenen en la Ciutat Comtal un clau de referència i guia. Ara Barcelona ha d'evitar el narcisisme i l'entotsolament, l'agradar-se. Seria l'inici d'una inevitable davallada, d' una lenta crisi que la perjudicaria com ciutat i que faria mal a tot el país. Hom diu que ara és el moment de l'aposta per la creativitat, per la ciència, pel saber, per ser una ferma ciutat del coneixement. Tot amb l'objectiu d'aplicar-ho a les noves tecnologies, a l'informàtica, a la cibernètica, al repte de la societat postindustrial i als serveis. D'acord, sí, però amb la gent, al servei dels seus habitants i usuaris, s'ha d'evitar de totes totes els errors del 92, com és l'amplada de només dues vies en certs trams de la ronda Litoral per una mai explicada decisió i que cada dia és una guardiola girada al revés en cost, temps, diners, combustible, contaminació i accidents.

No es pot repetir un fracàs universal tipus Fòrum i l'increment de volum de construcció del Poblenou. Un despropòsit que cal corregir. Aquí suposo que amb planificació i mà esquerra l'alcalde Trias té més camp per córrer al costat d'ERC i se suposa que d'un PSC que sembla que vol recuperar la carta de navegació, que no pas amb un PP gens ambiciós que només pretén sumar vots i regidors, però no crear ciutat, i menys país i nació. Barcelona té un gep que s'ha de convertir en un atribut positiu, Montjuïc. Al llarg de gairebé cent anys s'han fet avenços indiscutibles. Ara se n'ha fet un més salvant el castell per ser seu del Memorial Democràtic, però encar la muntanya és un pegat en un espai immens. Calen idees i projectes i fer que aquest turó altiu que és el perfil més nítid en arribar a Barcelona des del mar o des del cel estigui ple de vida. Això qui ho fa possible és la gent. L'ús permanent de tota la muntanya. Ciutat cosmopolita, enveja de moltes altres, referència arquitectònica i urbanística, però que no pot caure en mans del turisme. El turisme hi ve perquè és ciutat encisera i pròpia, per la seva idiosincràsia i personalitat. El dia que deixi de ser ella mateixa el turisme no vindrà. Per això no ha de perdre treball dins seu, ni indústria, ni comerç, ni serveis.

Treball, cultura, art i vida. Aquesta ha de ser l'oferta. El que no vagi en aquesta direcció a terra, sense por, fora del camp de visió. Fer i refer, arreglar, reparar, reconstruir, preservar, sempre amb la gent. Tenint com a horitzó la ciutat ideal dels somnis, això és ciutadania i plena llibertat. Les grans infraestructures internes estan fetes per uns anys, ara cal evitar mandarins culturals, forçats homenatges o elogis a tant la peça. En aquesta època de crisi tan greu és quan hem d'aconseguir convertir-lo en període de creativitat i de sortides creadores, i això només és possible creant sinceres complicitats.