València, una hipòtesi

De Palma a València. D'un judici a l'altre. De Matas a Camps. Amb un denominador comú: el Partido Popular. Res de nou, cap cosa que no sabéssim. Però cada dia que passa, la sistemàtica acumulació de dades i proves, de gravacions i testimonis tenyeix d'horror la resposta: sabent tot això, perquè ja ho sabien, quina mena de partit és aquest que fa només quatre dies va presentar el senyor Camps a la reelecció? De quina casta són els seus militants i els seus dirigents? Com es pot ser immune al sotrac d'aquell “Álvaro, te has pasado veinte pueblos...”?

El jurat ja dirà si el senyor Camps és o no un delinqüent. Però després de tot el que s'ha vist i sentit, és evident que mai no hauria hagut de ser candidat. Inclús en el supòsit que, finalment, sigui absolt. Al marge de la seva ideologia –si és que en té–, no sembla una persona adequada per dirigir una institució pública, per administrar els diners de tots. Una opinió, com ha quedat demostrat, que no comparteix la majoria dels valencians.

I això, per a mi, és un altre enigma que provo de resoldre des de fa mesos. Tan pobra és l'oferta, que converteix el senyor Camps en un mal menor? Tan profund és el pou que va foradar el senyor Lerma durant els seus anys al poder? O he creure allò que vaig llegir a l'admirat Joan Francesc Mira fa poques setmanes, i que cito de memòria: “Segurament, la societat valenciana no és allò que havíem imaginat fa 25 o 30 anys: republicana, liberal, d'esquerres...”