Estalvis captius

M'agra­da­ria equi­vo­car-me, però aca­ba­ran sent milers. Parlo de les vícti­mes –sí, vícti­mes– d'unes ope­ra­ci­ons finan­ce­res que pro­me­tien bene­fi­cis i dis­po­ni­bi­li­tat i han aca­bat en paper mullat. Durant un temps han donat un bon rèdit i s'han recu­pe­rat els diners quan el pro­pi­e­tari els ha recla­mat. Ara, però, quan cai­xes i bancs els han infor­mat que no poden dis­po­sar dels seus estal­vis, s'han ado­nat que allò que con­si­de­ra­ven un sim­ple dipòsit és en rea­li­tat un pro­ducte finan­cer amb uns ris­cos que mai no hau­rien accep­tat.

Hi ha gent, n'estic segur, que fa veure que no ho va enten­dre, el que feia. Però en la majo­ria dels casos la sor­presa i la incre­du­li­tat són sin­ce­res i ple­na­ment jus­ti­fi­ca­des. En allò que s'escolta aquest dies a la ràdio s'albira l'existència de milers i milers de per­so­nes, per­so­nes grans, que tenen immo­bi­lit­zats els seus estal­vis sense haver comès cap altre pecat que el de refiar-se d'uns emple­ats de cai­xes i bancs en els quals havien dipo­si­tat tota la con­fiança. És igual el que digui la lle­tra petita, quan no es té capa­ci­tat o conei­xe­ments per com­pren­dre-la.

Per a mol­tes d'aques­tes per­so­nes, els 6.000 o 24.000 o 50.000 euros que tenen immo­bi­lit­zats o pot­ser total o par­ci­al­ment per­duts, tenen més importància, en depe­nen més coses, que dels cen­te­nars de milers, en alguns casos mili­ons, que cobren cada any deter­mi­nats direc­tius d'aque­lles cai­xes i d'aquells bancs. Ningú no ento­narà cap mea culpa? A ningú no li caurà la cara de ver­go­nya? I, sobre­tot: ningú no obli­garà a alli­be­rar-los, aquest estal­vis cap­tius?