Josep Pallach

L'any 2002 apa­rei­xia un lli­bre sin­gu­lar, que reco­mano a tots aquells que esti­guin interes­sats, acti­va­ment o pas­siva, per la política cata­lana. Es titula Recor­dant Josep Pallach, l'ha edi­tat Rúbrica Edi­to­rial i en són coor­di­na­dors Joa­quim Fer­rer i Pere Baltà; hi par­ti­ci­pen uns cent autors. Recor­dem que Pallach va néixer a Figue­res el 1920 i que enguany fa 35 anys de la seva mort, esde­vin­guda el 1977. Pallach va ser el pal de paller del soci­a­lisme català i va defen­sar sem­pre l'existència d'un par­tit d'obediència cata­lana, no sub­or­di­nat a Madrid. Que no us estra­nyi, doncs, que els uni­ta­ris­tes diguin sem­pre que ells són fede­ra­lis­tes; no ho són gens, és la seva manera de no dir-se espa­nyo­lis­tes, tot i saber que el fede­ra­lisme, en tots els àmbits, és impos­si­ble a la península Ibèrica.

Pallach va ser un home impor­tantíssim, i la seva mort va cons­ti­tuir una ensul­si­ada naci­o­nal, perquè la part del soci­a­lisme català que era uni­ta­rista no trigà gens a fede­rar-se (ha!) al PSOE, i no sols això sinó que va per­dre el seu grup propi al Congrés espa­nyol. No ende­ba­des Mara­gall va ano­me­nar al PSC al Congrés espa­nyol “el grup invi­si­ble”. El pen­sa­ment de Pallach estava sòlida­ment estruc­tu­rat: era par­ti­dari, per exem­ple, d'una eco­no­mia pro­duc­tiva enfront d'una eco­no­mia espe­cu­la­tiva (d'aquí plora la cri­a­tura!); tenia un pro­grama clar i extens sobre la peda­go­gia, recu­pe­rant les arrels d'aque­lla revo­lució pedagògica de la qual el nos­tre país va ser pro­ta­go­nista pri­vi­le­giat fins que la guerra ho va fer anar tot en orris.

Pallach era un demòcrata i un peda­gog i era par­ti­dari d'expli­car de manera nítida i trans­pa­rent per a què és la democràcia, de quins meca­nis­mes s'ha de ser­vir el ciu­tadà i els drets ina­li­e­na­bles dels tre­ba­lla­dors. Con­vençut que no hi ha país sense soci­a­lisme en lli­ber­tat, hau­ria aple­gat, si hagués vis­cut, una enorme majo­ria a Cata­lu­nya. No ende­ba­des el recorda tanta gent –mireu si no la llista de polítics que al seu moment van ser impor­tants i que el vent de la història ha arra­co­nat a l'oblit– i no ende­ba­des el soci­a­lisme català no ha parat de retro­ce­dir. Cal­dria recu­pe­rar-lo, però de debò, mal­grat les pres­si­ons i mal­grat pro­me­ses irrisòries.