Escriure per romandre

Visc amb una emoció que m'és molt difícil de tra­duir en parau­les el fet que el meu fill de setze anys lle­geixi la novel·la que va escriure la meva mare i que recu­pera literària­ment la seva bio­gra­fia tre­nada amb el dol per la mort del meu pare. El jove lec­tor no va conèixer el seu avi –que havia mort tretze anys abans que ell arribés al món– i de la seva àvia diu que en guarda un record difús –va morir quan ell tenia tres anys–. Ara, a les pàgines de Trena de cen­dra, hi coneix per fi aquests avis que ha tro­bat tant a fal­tar. Més enllà de les foto­gra­fies, més enllà dels records que li hem fet arri­bar a les tro­ba­des fami­li­ars, la novel·la li acosta els sen­ti­ments més íntims, la mateixa ànima, d'aquests avis que no va conèixer. I men­tre això passa puc dir que no hi ha res que jo hagi vis­cut, lle­git o escol­tat fins ara ni res del que pugui viure, lle­gir o escol­tar en el futur que em faci com­pren­dre amb una clare­dat tan meri­di­ana el valor de la lite­ra­tura, el pri­vi­legi enorme que té la per­sona –l'autor– que roman viva després de morta i després de la mort dels que la podien recor­dar. Una vegada vaig sen­tir dir a l'escrip­tor Miguel Deli­bes, quan ja estava malalt, que men­tre veia com s'acos­tava el final, mirava al seu inte­rior i no hi tro­bava més que bana­li­tat. I afe­gia l'autor d'El camino: “Com­pa­rats amb els morts, els vius som insu­por­ta­ble­ment banals.” És més que pro­ba­ble que Deli­bes digués aques­tes parau­les pen­sant en la seva esposa, pre­ma­tu­ra­ment des­a­pa­re­guda, que romandrà viva per sem­pre gràcies a la novel·la que va escriure el seu vidu sense con­sol: Señora de rojo sobre fondo gris. En aquesta novel·la, a més –o per sota o endins– de la bona lite­ra­tura, hi ha l'ànima de la dona que ell va esti­mar. L'ha fet immor­tal. Escriure és, sem­pre, una tasca solitària i, sovint, aspra. Al camí d'un escrip­tor, a més del plaer d'escriure i, si hi ha sort, algun reco­nei­xe­ment, també hi ha –sobre­tot hi ha– frus­tra­ci­ons, fra­cas­sos i angoi­xes. I enmig d'aquest bati­bull pot­ser és difícil ser cons­ci­ents, recor­dar sovint, que el que dóna sen­tit a tot ple­gat encara no ha arri­bat i que, quan arribi, no ho viu­rem. Nosal­tres mori­rem i les nos­tres obres –bones o dolen­tes, trans­cen­dents o banals– roman­dran.