L'altre Fraga

Els anys vui­tanta, almenys cinc o sis vega­des, coin­cidí amb Manuel Fraga en llocs dis­tints i tingué, opor­tu­ni­tat de par­lar-hi llar­ga­ment. El fet que tinguéssim diferències polítiques no vol dir falta d'afi­ni­tat. La veri­tat és que tots dos érem addic­tes a l'art de la con­versa, cos­tum ara ben decai­gut. Lamento que ens hagi dei­xat un home fidel als seus prin­ci­pis i que ha esti­mat la seva terra per damunt de tot. Bon viatge, Don Manuel!

A les con­ven­ci­ons anu­als de Coca-Cola a Madrid, assis­ti­ren com a oients mem­bres del con­sell de la cer­vesa El Águila, grup finan­cer con­ces­si­o­nari de Coca-Cola de les Cas­te­lles. Fraga lla­vors pre­si­dia el grup. No sé ni com, ens enrotllàrem en con­ver­ses no refres­cants, i en un bon dinar amb sobre­taula nasqué l'amis­tat que durà una colla d'anys.

El maig del 1987, lla­vors pre­si­dent de l'Asso­ci­ació Amics de les Flors, em digue­ren que Don Manuel Fraga visi­ta­ria l'Expo­sició de Flors. “L'hi pre­sen­ta­rem i ens agra­da­ria que l'acom­panyés.” Els digué: “El conei­xeu? Perquè els el puc pre­sen­tar jo.” Cre­gue­ren que feia broma. Arribà a la plaça de Cata­lu­nya, on l'esperàvem els direc­tius del par­tit i jo. En veure'm, deixà apar­cat el pro­to­col i vingué cap a mi. “Marca! Como estás? Qué tie­nes que ver con la expo­sición?, pre­guntà. “Soy el pre­si­dente y te haré de guia.” Els giro­nins van que­dar sense paraula. Durant la visita va dir que mai havia vist res sem­blant. El vaig acom­pa­nyar pel Barri Vell i la ram­bla, on el va rebre una mul­ti­tud. Jo al seu cos­tat, i va córrer la veu: “En Marca s'ha fet del Par­tit Popu­lar!” L'any 1989, la Creu Roja demo­cra­titzà les estruc­tu­res, i hi hague­ren elec­ci­ons el 29 d'abril i s'ele­gi­ren tots els càrrecs. Vaig ser nome­nat sots­pre­si­dent de la Comissió Naci­o­nal de Drets i Deu­res, la funció de la qual era con­tro­lar l'actu­ació dels pre­si­dents i altres direc­tius de tot l'Estat, en la nova estruc­tura democràtica. L'any 1990 em comu­nicà el pre­si­dent naci­o­nal que a Galícia, l'aca­bada de nome­nar pre­si­denta autonòmica, Con­desa de Pardo Bazán, n'havia nome­nat a dit dos de pro­vin­ci­als, mem­bres des­ta­cats del PP. “Ve allí, des­titúyelos y pre­para nue­vas elec­ci­o­nes.” Ostres! Maleta i directe a la Coru­nya. Resulta que la Con­desa de Pardo Bazán cada any feia a la Creu Roja un dona­tiu de molts mili­ons de pes­se­tes. Més ostres! La cito a la Creu Roja per l'endemà i rebo una tru­cada del secre­tari del pre­si­dent Fraga en què em diu “El pre­si­dente dice que qui­ere verle mañana a las diez, en el gobi­erno en San­ti­ago de Com­pos­tela.” Una car­re­tada d'ostres! Con­testo: “Si el Pre­si­dente qui­ere hablar con­migo de la Cruz Roja, tendrà que venir a La Coruña, a la sede de la ins­ti­tución.” Toma! Doncs va venir! Entrà a l'edi­fici amb mala llet i pre­guntà: “Dónde está este mal edu­cado de Madrid?”, L'acom­pa­nya­ren fins al meu des­patx, on entrà amb una empenta a la porta i quedà parat. “Que coño haces tú aquí, Marca? No me digas que eres el que pre­tende des­ti­tuir los dos pre­si­den­tes que yo reco­mendé!” No segueixo. Ni sabia el nom de qui l'havia citat. Va que­dar ben fotut, perquè jo li queia molt bé. Vam cri­dar la com­tessa i la vàrem convèncer que des­tituís els dos pre­si­dents pro­vin­ci­als, i en unes elec­ci­ons en què hi hagué sols un can­di­dat per a cada lloc, s'acabà la qüestió. Una gran maris­cada aco­miadà l'inci­dent. A Madrid no ho van enten­dre, ja que espe­ra­ven mulla­der. En el moment d'aco­mi­a­dar-me, Fraga em digué: “Esos cata­la­nes...” L'actu­ació de cara enfora era una cosa i la per­sona, una altra.