L'escurabutxaques catalana
Les llengües, a primera vista (o, més ben dit, a primera oïda) poden semblar únicament maneres diferents d'expressar les mateixes idees. Només cal dominar-ne un parell amb una mica de desimboltura per veure que això no és pas ben bé cert. Els idiomes no són pas només formes de dir coses sinó que reflecteixen maneres de pensar-les. Verbalitzen una concepció de la vida i sistematitzen maneres d'expressar la visió del món. Això és fonamental a l'hora de definir una comunitat humana, digueu-ne nació, digueu-ne país, digueu-ne, simplement, comunitat lingüística.
Posaré un exemple pràctic. No sé si heu jugat mai en una d'aquelles maquinetes que hi ha en alguns bars, que fan pampallugues i sorollets engrescadors per tal que hi llanceu una moneda amb l'esperança que us en retorni un grapat. Jo no hi he jugat mai i espero que vosaltres tampoc, però segur que a tots ens ha vingut al cap el giny. Els anglesos en diuen, asèpticament, slot machine: màquina amb ranura. Els catalans ens referim a l'aparell com escurabutxaques. El mot és d'una precisió mil·limètrica. Els espanyols l'andròmina la coneixen com tragaperras, una manera, val a dir, un punt jocosa de veure la jugada. Aquests mots no són pas innocus, reflecteixen una manera de ser i de fer col·lectiva i, de retruc, expliquen hàbits en la gestió dels diners. No tinc pas res contra els espanyols i el seu idioma, però m'angunia una mica pagar els meus impostos a un país que de llençar el diners en diu “tragar perras”. Deu ser que, en aquest cas, no tenen la sensació de tenir la butxaca escurada. Perquè, és clar, les butxaques escurades són les nostres.
