Un dels nostres

Esturió, den­tista grec, va llo­gar un ruc per anar a visi­tar un cli­ent i arran­car-li un quei­xal. Tra­ves­sa­ven un desert i el den­tista va deci­dir bai­xar del ruc i seure a la seva ombra per res­guar­dar-se de la xafo­gor. Però l'amo del ruc es va posar a cri­dar que li havia llo­gat l'ase, però no pas la seva ombra i que si volia fer ser­vir l'ombra, havia de pagar una altra quan­ti­tat per llo­gar-la. Amb aquest argu­ment, el dra­ma­turg helvètic Fri­e­drich Dürren­matt va escriure la comèdia Plet per l'ombra del ruc, una diver­tida metàfora sobre l'estu­pi­desa humana i el risc que un inci­dent insig­ni­fi­cant arribi a pro­vo­car un cata­clisme. Als anys sei­xanta, aquesta comèdia va fer for­tuna i un grup d'actors giro­nins l'escam­pa­ren per tot Cata­lu­nya. Fran­cesc Fran­cisco-Bus­quets –fins fa poc sub­de­le­gat del govern a Girona– hi feia el paper del den­tista que volia seure a l'ombra del ruc.

No feia gaire que l'havien nome­nat per a aquest càrrec quan va pre­si­dir un acte ofi­cial envol­tat de gent d'armes, uni­for­mada i solemne. Allà va pro­nun­ciar un vibrant al·legat en presència d'auto­ri­tats i de per­so­nes car­re­ga­des de meda­lles i va pre­si­dir després la con­següent des­fi­lada. Conei­xent el tarannà sen­zill, humil, de Fran­cisco, no ens vàrem poder estar de pre­gun­tar-li: “Com t'ho has fet?” Ràpida­ment con­testà: “I doncs, de què havien de ser­vir-me els anys que vaig fer tea­tre?”

No seria l'única vegada que es va veure en aquesta tes­si­tura. Gai­rebé vuit anys de càrrec donen per a mol­tes situ­a­ci­ons, a vega­des absur­des i anacròniques, però vigents en deter­mi­nats àmbits del poder.

Però per la resta, Fran­cisco ha fet un exer­cici de dis­creció, pro­cu­rant apai­va­gar els con­flic­tes que sor­gei­xen sovint en un col·lec­tiu com és la província de Girona, poblada avui per ètnies de tot tipus, algu­nes amb pocs mit­jans i deci­di­des a sobre­viure de qual­se­vol manera, i una eco­no­mia sotra­gada per la crisi galo­pant, que sovint dóna lloc a reac­ci­ons des­es­pe­ra­des. Ha prac­ti­cat un exer­cici d'equi­li­bri gens fàcil entre l'obediència al govern cen­tral de Madrid, que ens mira amb mala cara, i els prin­ci­pis irre­nun­ci­a­bles de defensa del país. Al punt més alt de la sub­de­le­gació hi ha un des­patx amb guàrdia per­ma­nent les vint-i-qua­tre hores de tots els dies de l'any. Envol­tat de telèfons i ordi­na­dors, allà es reben les nove­tats, aler­tes i direc­trius que ema­nen del poder cen­tral, per tal de pre­ve­nir en forma imme­di­ata qual­se­vol alarma o perill públic que s'esde­vin­gui. La fun­cionària que estava de torn ens deia: “Em sap greu, però sovint hem de des­per­tar el sub­de­le­gat a altes hores de la mati­nada per comu­ni­car-li notes que ens pas­sen de caire urgent. La veri­tat és que mai s'ha sen­tit molest i ens con­testa amb tota cor­di­a­li­tat, sigui l'hora que sigui”.

Ara que ja ha ces­sat en el càrrec, ens sen­tim orgu­llo­sos de com l'ha exer­cit, amb mesu­rada dis­creció i natu­ra­li­tat un dels nos­tres.