Pacte

Els empresaris i els sindicats avancen en la reforma laboral. Al contrari del que es creu i es repeteix, la màquina s'ha desencallat no perquè el govern espanyol amenaci amb la impremta dels decrets –una reforma que no es pacta no s'aplica mai– sinó perquè la situació és crítica de debò. Sí, perquè amb reforma laboral i tot, és molt possible que l'Estat espanyol superi els 6 milions d'aturats aquest any.

Davant aquesta xifra no faltaran els que acusaran el govern espanyol de feble, dèbil i calçasses per no haver donat una bona garrotada als sindicats, que sembla que són els responsables de tots els mals dels últims dos segles. I el més curiós, o no tant, és que aquest clamor s'alça des de les fileres dels intel·lectuals que, sociològicament, donen suport al PP. El senyor Rajoy, quan sent aquestes veus, deu pensar allò de: “Amb amics com aquests no necessito enemics.”

Bé: els empresaris i els sindicats estan negociant i arribant a acords. Els que tenen una certa edat recordaran els Pactes de La Moncloa. Va ser un acord que va permetre començar a controlar la inflació en un moment en què l'economia catalana i l'espanyola, però també la incipient democràcia, se n'anaven per l'aigüera. Va anar bé.

Però l'economia occidental sembla el mite de Sísif. La pedra sempre cau pendent avall. No pots baixar la guàrdia. Ara, els empresaris i els sindicats estan pactant nous sacrificis. Són raonables? Ho seran si ens permeten recuperar la pistonada i es creen llocs de treball. Un cop més, l'única política progressista és la que dóna feina digna. La resta és fullaraca.