Frederic-Pau Verrié
En l'acte de commemoració de l'aniversari de la constitució de l'Assemblea de Catalunya, al Parlament, vaig trobar Pau Verrié. Li vaig preguntar pel seu pare i li vaig demanar si li podria fer arribar un exemplar d'un petit opuscle que jo acabava de publicar dedicat a l'església romànica de Sant Nicolau de Girona. Vam quedar que ell em faria arribar un exemplar de la novel·la que li acabaven d'editar amb motiu del seu norantè aniversari, Giorgione a Castell Margarit. Barcelona, Ed. Sunya, 2011; una edició de la novel·la de Frederic-Pau Verrié Faget, que Lali Biosca i Pau Verrié li havien ofert.
És una novel·la de ficció, històrica i autobiogràfica. S'hi barregen tots aquests nivells de forma indestriable. Hi veiem el rerefons dels paisatges de les terres de Girona que l'havien vist néixer. D'Empúries a Girona, de Palamós a Sant Antoni de Calonge, de les planes agrícoles al patrimoni monumental. Hi apareix la seva condició de professor universitari, erudit, investigador, expert en temes d'arqueologia i també d'història de l'art. Emergeix amb una potència molt singular la seva dimensió italianitzant, la seva passió per l'art del Renaixement, per les relacions culturals entre Catalunya i les terres d'Itàlia. Venècia i els seus palaus. Hi apareix també el seu esperit juvenil, la seva passió indòmita, la seva vitalitat imparable.
La novel·la és una gran història d'amor en la qual s'encavalquen unes relacions clandestines entre Clàudia i un jove professor que troben en el castell el refugi perfecte i romàntic per a la seva relació passional. Transitem del gust i l'art italians a la mitologia grega al fil d'una troballa excepcional, una presumpta Venus del Giorgione que, fruit d'una anàlisi més minuciosa, esdevindrà una melancòlica Ariadna mirant des de l'illa de Naxos la nau que s'endú Teseu amb uns ulls tocats per una llàgrima serena. La reconstrucció retrospectiva de la genealogia del llinatge, els ponts constants, els matrimonis sovintejats entre Itàlia i Catalunya nuen un entramat perfecte que permet la reconstrucció de la hipòtesi que hauria portat el quadre a un castell de Catalunya. La descoberta congria en el jove professor l'expectativa d'un treball intel·lectual i acadèmic prenyat de futur, i en la família de Clàudia la d'una rendibilitat econòmica del descobriment. Tot esdevingut cendres en un incendi fortuït que torna el vell castell a l'estat de ruïna en què l'havien deixat abans de la reconstrucció renaixentista les guerres remences.
Fet i fet, un deliciós compendi de les habilitats pedagògiques i dels coneixements que Verrié ha exercitat al llarg de tota la seva vida. Vet aquí un bell i senzill homenatge de la família per celebrar els noranta anys d'un jove ara ja de noranta-dos anys.
Format a cavall de la Universitat Autònoma republicana i després a l'arxiu i al Museu d'Història de Barcelona sota la mirada atenta d'Agustí Duran i Sanpere, Verrié ha treballat de forma constant els temes patrimonials i artístics concentrats, sobretot, a Barcelona i a la Universitat d'aquesta ciutat durant una colla d'anys. Nascut a Girona el 24 d'agost de 1920, va marxar molt jove amb la seva família a Barcelona, si bé sempre ha reivindicat la seva condició de gironí, que darrerament ha exercit de forma oberta residint a Cruïlles i donant la seva biblioteca a la Universitat de Girona. Justament a l'acte celebrat en aquesta Universitat el 24 d'octubre de 2002, ell mateix va repassar aspectes de la seva trajectòria, els seus mestres, els més directament gironins, com ara Pericot, Millàs Vallicrosa o Josep M. Carreras Artau; la seva estada a Girona a l'hospital militar i la seva vinculació amb Elies Serra Ràfols per a la salvaguarda del patrimoni cultural català en els anys convulsos de la Guerra Civil i l'oportunitat que va tenir de moure's còmodament per la catedral de Girona, a la qual va dedicar, en aquells temps, una monografia que ha romàs inèdita. En aquest acte, el professor Joaquim Garriga en féu la presentació amb motiu de l'atorgament del premi de l'Institut del Patrimoni Cultural, amb un text bellament editat amb realització tipogràfica de Miquel Plana, artista olotí del tòrcul. La glossa de Garriga i el discurs de Verrié feren el contrapunt l'un de l'altre. Garriga de la dimensió catalana i universal de Verrié amb ulls de Girona, Verrié de les seves arrels gironines des d'una perspectiva d'abast barceloní i català. Més tard, amics, companys i deixebles li dedicaren una miscel·lània, A Pau Verrié, editada per Publicacions de l'Abadia de Montserrat, el 2005, i el 2010 Josep M. Muñoz li féu una entrevista a L'Avenç amb el títol Frederic-Pau Verrié, la fe en les coses petites.
Tot plegat palesa el reconeixement explícit d'unes generacions a les precedents en un encadenament de l'acció cultural i de la tasca de protecció i recuperació del patrimoni que, malgrat tota mena d'entrebancs, s'explica, sobretot, per una radical continuïtat de fons.
Acció cultural i coherència política. Amb complicitat socialista i gironina, el 1984 em va donar el text de la Ponència presentada al VII Congrés del Moviment Socialista de Catalunya reunit a Montserrat el gener de 1967, per F.P. Verrié, membre del Comitè Executiu, “escrit fa disset anys”, deia, i hi afegia amb una anotació a llapis: “Potser utòpic, una mica profètic i encara vàlid”. La validesa de la necessitat de reconèixer el dret d'autodeterminació dels pobles en el context de la construcció d'un socialisme hispànic federal i més tard confederal des del reconeixement d'una gradualitat a partir de l'autonomisme.
Jove, actiu i apassionat com sempre, Frederic-Pau Verrié transita la seva vitalitat de jove de noranta-dos anys entre Cruïlles, Barcelona i Itàlia. Llarga vida.
