De pressa i corrents
El tema del valor està en el centre de tots els estudis sobre economia. El socialisme planificat de la Unió Soviètica i una colla d'economistes marxistes van considerar que era l'Estat qui havia de fixar els preus i, especialment, els dels recursos bàsics: des del preu del blat i del pa, fins al lloguer d'un pis. El sistema d'economia de mercat, abans anomenat capitalisme, proposa que el valor de les coses es fixi per una oferta i una demanda, en un mercat més o menys lliure. De fet, però, fins i tot en els estats que es defineixen com a liberals, hi ha preus fixos o subvencionats.
En moments de crisi, és difícil fixar el preu de les coses perquè tant l'oferta com la demanda estan distorsionades. Ho està la demanda, ja que qui voldria comprar no té diners, i ho pot estar l'oferta perquè la urgència obliga a vendre a preus de saldo. Tinc tendència a creure que el mercat està passant una situació com la que vàrem viure a final de la crisi del 1974-1984. Aleshores es van comprar pisos i terrenys a preus molt baixos i es van vendre empreses per la meitat del seu valor.
La crisi financera que estem passant ha donat un paper d'àrbitre al Banc d'Espanya, a l'hora de valorar els actius de bancs i caixes. No hi ha recurs possible sobre els seus acords. Ha valorat a zero molts dels actius de les caixes de manera que aquelles que estaven intervingudes, en haver rebut ajuts públics, no han pogut piular. Ara ha demanat als bancs que facin unes reserves considerables per cobrir possibles pèrdues, segons la valoració que fa el Banc d'Espanya dels seus actius. No hi ha discussió ni hi ha prou informació per tenir un criteri.
Durant la crisi financera que he mencionat, hi van haver actius que van donar enormes plusvàlues als compradors, un cop el mercat es va normalitzar. L'experiència la tinc molt viva i podria donar uns quants noms de la nostra burgesia emprenedora que se'n van aprofitar ben legítimament, però també ben afortunadament i sense esforç. Ara tornarà a passar el mateix? No ho sé, però no puc deixar de pensar en la responsabilitat de l'àrbitre que ha anul·lat un gol per fora de joc i que, després, les càmeres han demostrat clarament que no ho era. Els fet són consumats i ja pots anar-hi al darrere amb un flabiol sonant. Els historiadors, al cap de cinquanta anys, potser diran que aquells polítics o aquells analistes van ser un enzes, però serà igual, ja que els perjudicats farà temps que són morts.
En el meu conscient, tinc la impressió d'allò que els francesos en diuen déjà-vu: tornar a viure una història per segona vegada, amb algunes variants. Però els dolents de la pel·lícula són els mateixos: un Banc d'Espanya que no discrimina i tira pel dret amb una visió de “unidad del mercado nacional”, un govern espanyol actual que només es preocupa de salvar la seva reputació a la UE, i un govern anterior, que va fer pèssimament els deures. Al cap de sis mesos, l'Estat espanyol tindrà un altre mapa de bancs i caixes, confeccionat de pressa i corrents amb uns criteris en què, els catalans, hi hauran tingut poc a dir i hi hauran perdut molt.
