Maldecaps

Va jeure en aquella gandula que gairebé mai feia servir. Se sentia estrany. Rumiava, rumiava i per més que ho feia no se'n sabia avenir, que no hi hagués cap preocupació, cap maldecap que li impedís mandrejar. Només li van caldre 30 segons. Va sentir una petita punxada a l'estómac que es va transformar en una alerta total del sistema nerviós: no recordava si havia fet l'encàrrec que li havia encomanat el seu cap. «Mira que ens hi juguem molt, no podem fallar», li havia dit. I si ell havia fallat?, es preguntava. Mentre anava corrent a la feina per comprovar que tot estigués correcte, sentia aquella barreja de desesperació i pujada d'adrenalina que tan bé coneixia. De fet, no recordava la seva vida com un conjunt de projectes, esperances i il·lusions, sinó com un enllaç continu de maldecaps, de preocupacions, de dubtes, de comprovacions, de fatalisme injustificat. De cadascun dels seus viatges de vacances tenia gravats els motius concrets i exactes (i infundats) de patiment. Li xuclaven tanta energia, que els altres records (els que tothom evoca) se li havien esborrat. Era a cent metres de la feina i podia sentir la tensió estirant cadascun dels seus músculs, tot el seu cos estava activat, a punt de petar. El moment culminat va arribar quan va obrir l'ordinador i va comprovar el correu electrònic. Havia escrit el que havia d'escriure i ho havia enviat. No havia fallat. Com gairebé sempre. Cansat, destensat va enfilar el camí cap a casa i va apiadar-se d'ell mateix. Sempre reaccionava com si la situació fos irreversible, com si les conseqüències fossin catastròfiques. I no hi havia motiu. En canvi, restava impassible davant el seu problema vital; mai va fer res per prendre les regnes de la seva vida a la inseguretat.