Maldecaps

Va jeure en aque­lla gan­dula que gai­rebé mai feia ser­vir. Se sen­tia estrany. Rumi­ava, rumi­ava i per més que ho feia no se'n sabia ave­nir, que no hi hagués cap pre­o­cu­pació, cap mal­de­cap que li impedís man­dre­jar. Només li van cal­dre 30 segons. Va sen­tir una petita pun­xada a l'estómac que es va trans­for­mar en una alerta total del sis­tema nerviós: no recor­dava si havia fet l'encàrrec que li havia enco­ma­nat el seu cap. «Mira que ens hi juguem molt, no podem fallar», li havia dit. I si ell havia fallat?, es pre­gun­tava. Men­tre anava cor­rent a la feina per com­pro­var que tot estigués cor­recte, sen­tia aque­lla bar­reja de des­es­pe­ració i pujada d'adre­na­lina que tan bé conei­xia. De fet, no recor­dava la seva vida com un con­junt de pro­jec­tes, espe­ran­ces i il·lusi­ons, sinó com un enllaç con­tinu de mal­de­caps, de pre­o­cu­pa­ci­ons, de dub­tes, de com­pro­va­ci­ons, de fata­lisme injus­ti­fi­cat. De cadas­cun dels seus viat­ges de vacan­ces tenia gra­vats els motius con­crets i exac­tes (i infun­dats) de pati­ment. Li xucla­ven tanta ener­gia, que els altres records (els que tot­hom evoca) se li havien esbor­rat. Era a cent metres de la feina i podia sen­tir la tensió esti­rant cadas­cun dels seus músculs, tot el seu cos estava acti­vat, a punt de petar. El moment cul­mi­nat va arri­bar quan va obrir l'ordi­na­dor i va com­pro­var el cor­reu electrònic. Havia escrit el que havia d'escriure i ho havia enviat. No havia fallat. Com gai­rebé sem­pre. Can­sat, des­ten­sat va enfi­lar el camí cap a casa i va api­a­dar-se d'ell mateix. Sem­pre reac­ci­o­nava com si la situ­ació fos irre­ver­si­ble, com si les con­seqüències fos­sin catastròfiques. I no hi havia motiu. En canvi, res­tava impas­si­ble davant el seu pro­blema vital; mai va fer res per pren­dre les reg­nes de la seva vida a la inse­gu­re­tat.