La cacera

En el millor dels casos la cacera és, per als qui no en som afi­ci­o­nats, una fressa amenaçadora que t'empeny a sor­tir del bosc. En el pit­jor, un perill real que et fa córrer com un conill i aca­bar reben­tat com un porc sen­glar. La tem­po­rada s'estén cada any, ho hau­ria de saber qual­se­vol usu­ari pacífic de la natu­ra­lesa, entre els mesos de setem­bre i febrer, tots els fes­tius, caps de set­mana inclo­sos, i cada dijous. Aquest és el calen­dari del risc. No has de pun­xar gaire qual­se­vol caçador expe­ri­men­tat perquè lamenti que en els dar­rers anys la qua­li­tat dels qui engra­pen les esco­pe­tes s'ha degra­dat i que no sem­pre s'obser­ven cor­rec­ta­ment les nor­mes de segu­re­tat. També s'han de reconèixer, alhora, els esforços de les asso­ci­a­ci­ons de caçadors per cons­ci­en­ciar els socis que cal anar, mai millor dit, amb peus de plom, i les batu­des que fan per reco­llir car­tut­xos usats aban­do­nats entre la bar­dissa. Però, a la vista dels cadàvers que fins ara s'han hagut de comp­tar, és evi­dent que es tracta d'uns esforços fra­cas­sats. Per això cal cele­brar la moció impul­sada per l'Ajun­ta­ment de Maià de Mont­cal (la Gar­rotxa) que insta el govern de l'Estat a actu­a­lit­zar la llei de la cacera, apro­vada el pre­històric any 1971. No es tracta, com molt bé diu la moció, de pro­hi­bir la cacera, sinó de con­ci­liar-la el màxim de bé amb els que entrem al bosc sense ganes de tas­tar la pólvora, de bus­car un nou marc més segur on càpiga tot­hom menys els capsi­granys que mai hau­rien d'haver obtin­gut permís d'armes ni tam­poc els mor­mons radi­cals que neguen els bene­fi­cis indis­cu­ti­bles d'una cacera ben regu­lada. L'última víctima, iro­nies de la mort, va ser un jove que collia arbus­tos dedi­cats a la con­fecció de coro­nes mortuòries. Que sigui l'última gota ves­sada, el preàmbul defi­ni­tiu d'una nova llei.