Per quan la volen?
Fa mal veure tanta desídia. Perquè és desídia, pura deixadesa, el que està passant a Catalunya amb el tema nacional. Qualsevol català sap que la situació és ridícula, si no fos tràgica. Que ja fa anys que, vist el que passa, aquest país no necessita nacionalistes per poder fer independentistes, ja que la independència no cal, en absolut, que es vegi com un gest patriòtic o de provincianisme petit, sinó directament com una necessitat per aturar la befa contínua i l'empobriment continu d'un col·lectiu, el català que viu a Catalunya, que emmarcat en una realitat legal superior, l'Estat espanyol, es veu lligat de mans econòmicament, socialment i política. Ho veu tothom, fins i tot membres de l'anomenat PP català. La instrumentalització dels catalans a la resta de l'Estat espanyol per part d'extremenys, andalusos, valencians blaveros i castellans, i fins i tot cantàbrics o asturians, hauria de pagar drets d'autor, perquè ens posen a la seva boca amb una facilitat extraordinària, sempre per ser els dolents de la pel·lícula. Fins i tot un president extremeny ha gosat parlar en català i en basc perquè entenguéssim que ells no volen ser menys que nosaltres! “Perfecte! –caldria contestar-li–; li canviem l'N-II, de la Jonquera a Barcelona, per qualsevol de les seves autovies!”
Mirin, a mi m'importa molt poc tenir o no tenir fronteres, però m'importa molt saber amb qui m'estic jugant els diners, o sigui, la realitat immediata del meu treball i de la meva organització social i cultural. La comèdia bufa del conseller Mas-Colell pagant a terminis el funcionaris el mes de desembre, mentre a Madrid els sortints i entrants del govern miraven cap a Pernambuc, quan, a Andalusia, en el mateix moment es convocaven 3.000 places noves de professor, mentre els funcionaris catalans ja han vist dues retallades de sou, i ara ve la tercera amb l'IRPF, i tot això passa amb un govern que vota a Madrid el que calgui, perquè li donin el que ja és seu i no li han donat, i és menys del que ell ha donat abans –entre moltes altres befes i mofes contínues–, resulta un espectacle insuportable.
Potser el problema profund de Catalunya són els autoanomenats nacionalistes. Potser tota aquesta gent, mentre hi hagi reivindicació i pactisme, no faran res per la independència. És un negoci que els funciona admirablement, i que seria de bojos tocar-lo. El país, sembla, vol això. Però el trist és que els dits independentistes tampoc fan res. Res de res. Ni una denúncia pública del mercadeig en què s'ha tornat a ficar Convergència. Ni un projecte clar, ni un lideratge intel·lectualment intel·ligent. Res. Enganxats a la faldilla de Mas, per si cauen sobres. I la gent del PSC, un partit que hauria de tenir un projecte federal clar, valent, semblen una processó de fantasmes sota la lleu llum de l'aspirant a presidir Espanya, desesperats perquè el vot espanyolista se'ls en va al PP anomenat català, i amb tot el llegat del maragallisme llençat a les profunditats marines de la història, en minúscula, i en l'oblit més horrorós.
On som, doncs? En l'enèsim episodi de la capitulació. No ha calgut cap conde duque ni cap guerra successòria ni civil. N'hi ha hagut prou amb una crisi especulativa internacional. Tots cap a casa, i vés a saber fins quan. Alguns, com jo mateix, que vam confiar en l'Espanya democràtica, i que hem comprovat com el problema és d'un abast molt més profund, ja que ni la democràcia ni la tolerància ens posen en un real peu d'igualtat amb el poder de Madrid, i que hem entès que per ser una societat oberta, viva i lliure, caldrà, desgraciadament –i dic desgraciadament perquè és una feina molt perillosa i més valdria poder estalviar-se-la– cercar la independència, i que pensem que aquest ara és un sentiment realment real en una part important de la ciutadania, i que en qualsevol cas cal fer-ne un debat, sobretot amb els que no la volen, estem astorats davant del comportament de la classe política. Dic astorats per no dir coses més gruixudes. El virus de la crisi els paralitza el cervell? No es volen adonar que tot va lligat, i que qui sàpiga pensar i dir allò que realment passa amb frases curtes i clares i sense por dels vots, i sense la dolorosa retòrica nacionalista, avui exaltats, demà agenollats, etc., que qui faci això rebrà un allau de suports? Que tothom li atorgarà “autoritat”, i que és l'“autoritat” allò que cal, i la “voluntat”, l'autèntica “voluntat”, allò que et fa fer el que has de fer? Perquè no es tracta de voler la independència perquè la barretina i la botifarra siguin millor que res més. La independència, senyors polítics, és un dret de la llibertat, igual que el pacte. Però si el pacte és una burla, un ridícul espantós, llavors, què, eh? Llavors, només els covards continuen el joc, i la partida ja està perduda, i la dignitat, doncs també. I el preu és molt més car. Molt més car que donar la cara.