Periodisme a examen

Ens diuen contínuament que vivim en l'era de la informació. És cert que avui dia en un any apareix més informació que en tota la història de la humanitat abans del segle XX, i que la transmissió de la informació ha esdevingut quasi instantània i universal. Una altra cosa és la necessitat de tanta informació i la seva utilitat social.

Davant una hiperinformació que col·lapsa cervells i màquines caldria verificar uns quants aspectes: la font –una part de la informació és simplement creada, feta del no-res–, la naturalesa del contingut (parcial o complet), la veracitat, la intencionalitat subjacent... Però l'anàlisi en qüestió no és ni de bon tros a l'abast de tothom. Els destinataris de la informació, escollits o espontanis, constitueixen una majoria immensa i passiva, sinó captiva, que s'ho empassa gairebé tot. Ara bé, la societat disposa dels periodistes, professionals especialitzats que forma per reunir, ordenar, seleccionar, difondre i comentar la informació per als mitjans de comunicació social. La seva responsabilitat és, doncs, enorme, perquè no són només missatgers que “porten” la informació, com pretenen alguns reduccionistes, sinó que són, fonamentalment, formadors d'opinió pública –que és pública no sols perquè és del públic, sinó també perquè implica la res publica, el govern de la societat.

Com assumeixen la seva responsabilitat els periodistes? N'hi ha de tota mena. L'exercici professional està tan parcel·lat que toca camps tan diversos com l'esport, la moda, la gent, la investigació, la cultura, l'economia, la societat, la política..., i socialment no és el mateix informar d'una cosa o d'una altra.

Els periodistes poques vegades reflexionen en públic sobre la seva activitat i sobre les conseqüències d'aquesta. La professió de periodista, imbuïda de la funció de dipositària de la manifestació orgànica de la llibertat d'expressió, sobrevalora la seva importància o la desvia cap a interessos menors. Sovint allò que és objecte d'atenció periodística, de titular de portada, no serveix per al bon funcionament de la societat. Afegim-hi que la reflexió externa sobre els mitjans de comunicació –tampoc gaire freqüent–, en particular, sobre qui hi ha darrere i què determina línia editorial i continguts, és considerada per aquells com una forma d'ingerència. I si la reflexió colla fort aleshores és sentida com una coacció moral sobre la seva llibertat d'expressió. De manera que, a causa de la reserva dels periodistes i de la suspicàcia envers les aportacions externes, els mitjans, que invoquen per a si el dret a tota la informació, resulten opacs i les conseqüències de tot ordre de la seva funció social romanen òrfenes d'anàlisi.

El periodisme mai no ha deixat de ser matèria de debat. I és simptomàtic que en moments com ara es revifi el debat i n'augmenti la intensitat. Al llarg de la crisi actual el periodisme ha fet la seva tasca –no podia eludir-la– més o menys honestament segons la tendència del mitjà, però no ha aprofundit prou en les causes ni en les responsabilitats derivades de la crisi. S'ha escrit força sobre el paper de la banca i els mercats i, tanmateix, queden encara tants racons obscurs, tanta duplicitat i engany, tants beneficiats per la ruïna de tanta gent que n'hi ha per a tones de lletra i milions de paraules. El periodisme és ara socialment més necessari que mai, però no qualsevol periodisme, sols el compromès amb la res publica. L'altre podrà seguir amb l'entreteniment i la confusió, que tenen el seu lloc i acceptació en una societat malalta d'anomia.