La Bullipèdia

De la mateixa manera que hi ha el verí del teatre, hi ha el verí de la cuina: la passió pels mecanismes i camins del gust, del paladar, el plaer que travessa cervell i tast. El mestre de mestres Ferran Adrià s'exposa tot un any al Palau Robert de Barcelona, i mostra les banderes de la revolució d'El Bulli. Els visitants reviuen del desconsol. S'asseuen al simulador de compartir taula i menú, repassen la transformació que va del sabor del Mediterrani a la radicalitat de la minestra de verdures en textures. D'aquest plat emblemàtic de l'any 1994, neix la voluntat que a El Bulli més que crear receptes es busquin tècniques i conceptes per fer viure una experiència al comensal. I la filosofia consolida un estil, i una escola que li ha permès tocar el cel amb la punta dels dits. I la creativitat imparable és joc constant, desconstrueix, escarifica, fa escumes, aires, i fa pelegrinar algues i llengües, res és el que sembla. I sagrat i secret, ara és pla i transparent. De sempre El Bulli ha posat les seves eines a disposició del públic. I si ara obrim les cuines domèstiques trobarem sifons per fer escumes, biberons per escampar salses, i fins i tot kits per fer esferes. L'afició té un altre pràcticum, una altra teca. Una biblioteca de fet, una Bullipèdia, una Wikipedia professional d'alta cuina. El desconsol té esperança. A més de l'herència que ostenta el Tickets i 41º de l'Albert Adrià, i de l'esperit bullinesc que trobem en la feina dels cuiners que hi han fet estada, El Bulli Foundation ja té fonaments. Els físics, l'espai de l'arquitecte Ruiz-Geli, a cala Monjoi, s'hauran d'esperar una mica més per desig de Hollywood. Però el neguit de risc, llibertat i creativitat segueix agafant cos. El mateix director Juli Soler, quan recollia al desembre la medalla d'honor del turisme de Catalunya, es deia si no estaven bojos de tancar ara un restaurant amb tants milers de gent en llista d'espera. La revolució ja les té aquestes coses, encara que Ferran Adrià digui que ja l'han feta. La seva cuina, i de retruc la cuina catalana, ja té dimensió planetària per bé que encara necessitem un concepte. I és que sense concepte no funciona res. Que ho preguntin sinó als romans o als egipcis, inventors de les minifaldilles, encara que el concepte se'l va menjar la britànica Mary Quant.