Matx de febrer

Mozart, Salieri i la sèrie Mestres. L'any ha començat com un gran matx esportiu. Passi el que passi, continuo pensant que Mourinho representa a la perfecció un personatge prou conegut. Mourinho és un Salieri envejós d'un Mozart a qui no pot superar en talent i, davant d'aquesta impossibilitat, utilitza el joc brut. Aquests dos models de comportament es debaten en la vida pública i privada, a les famílies, als patis d'escola i als escenaris de la política. Darrerament els mitjans de comunicació han parlat de “casos de ciber-humiliació” que alguns alumnes infligeixen als professors, als quals ridiculitzen a través de xarxes d'amistat. En els debats sobre el tema s'ha plantejat la necessitat de crear una assignatura sobre normes de conducta. Cada vegada que hi ha problemes, es planteja la necessitat d'introduir noves assignatures als centres escolars o de crear més lleis que, malauradament, no sempre es fan complir. De què servirà incrementar assignatures, si no es dignifica la tasca del professor? La nova sèrie de TV3 Mestres sembla anar encaminada a aconseguir aquest objectiu. Certament, els docents han de conquerir la pròpia autoritat a les aules, però la societat els ha d'ajudar amb models que no redueixin la feina docent al paper d'un nàufrag que neda contracorrent. Un d'aquests dies, a ràdio Flaixbac un jove es vanagloriava d'haver trencat mobiliari urbà i, després, d'haver fugit dels mossos, i ridiculitzava un d'aquests agents que l'havia amonestat perquè el va reconèixer quan va anar al seu IES a parlar d'educació viària. Els conductors del programa van aplaudir la “proesa” del jove protagonista. No apel·laré al recurs arbitrari de la censura, però sí a la responsabilitat dels mitjans de comunicació, que han de valorar allò que diuen per antena i, igual que fan campanyes perquè els oients es posin el casc o el preservatiu, poden col·laborar a preservar els principis democràtics que els donen veu per dir el que vulguin. Sembla que a la vida tot s'hi valgui i es pugui anar pel món ficant el dit a l'ull o trepitjant la mà del contrincant i quedar-se tan ample. És una qüestió de tria: la mozart-vocació o la barroeria del salierisme.

Delegacions. He tornat a New York. Aquesta vegada els edificis de Manhattan m'han semblat menys espectaculars que a l'anterior viatge perquè l'arquitectura urbana dels darrers anys ha fet créixer algun gratacel abans impensable, com ara l'Agbar de Barcelona. He visitat la delegació catalana que té la seu al Rockefeller Center, juntament amb l'oficina de l'Institut Ramon Llull, i me n'he endut una impressió grata; al ACC1Ó-Catalonia Trade & Investment només he sabut veure persones que treballen per facilitar les relacions econòmiques dels empresaris catalans amb els EUA i al capdavant de l'oficina del Ramon Llull, des d'on s'ha coordinat la promoció de Black Bread, Pa negre, hi he trobat una croata que parla català perfectament, la Jadranka Vrsalovic. Res d'excessiu, res d'estrany, considerant que la majoria de comunitats autònomes tenen oficines comercials obertes en diferents països del món i que això repercuteix favorablement en l'economia. Es pot plantejar si cal abaratir els lloguers d'aquestes delegacions, però no és anodí jutjar-ne l'existència i ni fer afirmacions tendencioses sobre la idoneïtat de suprimir-les o reduir-les a la mínima expressió. Si es vol valorar el tema, cal utilitzar la mateixa vara de mesurar i avaluar els costos de les ambaixades i la resta d'oficines d'altres comunitats autònomes, perquè no acabem veient més d'allò que en realitat hi ha, fet que equivaldria a marcar gol en porteria pròpia.