Quan la prudència ens fa covards

Potser fora del president Mas, que sovint quan parla diu coses valentes, la resta dels polítics tenen un discurs extremadament prudent. És cert que, com deia J. F. Revel, hi ha una “dictadura de l'opinió creada” que fa difícil, i a voltes agosarat, sortir del que manen els cànons d'aquesta opinió. I és així com hem creat uns espais d'impunitat a certs sectors que facin el que facin, diguin el que diguin, gaudeixen del privilegi d'una mena de protecció que els fa immunes a qualsevol crítica.

Els artistes, especialment si són còmics, els sindicats, els aturats, i qualsevol col·lectiu, que com a col·lectiu tenen i poden tenir tot el reconeixement, les individualitats reprovables viuen amagades i protegides pel conjunt. Curiosament, aquest fenomen passa al revés amb els polítics o empresaris, que es tira pel broc gros i el jutja tot el grup, sense contemplacions. En cap cas, ni les individualitats perverses ni les virtuoses, que n'hi ha, no afloren. I em sembla urgent, saludable i molt clarificador, fer sortir del grup aquestes singularitats, especialment en el nostre país, que tenim tanta confusió i baixa l'autoestima. De fet, estic segur que, com a col·lectiu, podem donar molt més del què donem, i aquest nivell d'exigència a la qualitat, requereix precisament no deixar-nos emportar per la inconsistència de la mediocritat. Sincerament, penso que no valdria la pena lluitar per la independència per construir un país on els referents fossin, com són ara, els Polònia. Tenim base i podem construir un país molt millor, només ens cal altura de mires i d'exigència. És per això que em va agradar molt la reacció del conseller Ferran Mascarell, per la valentia que va tenir quan va parlar de la festa del lliurament dels Premis Gaudí; una festa en què va fallar tot, però l'absència més gran i clamorosa va ser la manca de talent que van mostrar els presentadors; i els creadors si no tenen talent, són patètics. Un polític no serveix per fer riure i seria exigible a totes les autoritats que, a més de l'autoritat que tenen pel càrrec, fossin gelosos per defensar la seva autoritas. És per això que el conseller de Cultura, amb les seves paraules, va posar seny i sentit institucional.

Un altre sector no criticable i intocable són els sindicats. Si després de més de 33 anys encara no tenim llei de vaga és perquè els polítics no han tingut prou valor per fer-ne una que regulés aquesta llei de la selva amb què els sindicats estan tan còmodes. La Constitució consagra el dret a vaga, però no tenim cap llei que la desenvolupi i aquest llims legals permeten la impunitat de qualsevol abús. La vaga que ha anunciat el sindicat anarquista CGT en el metro i busos de Barcelona durant el Mobile Word Congress, l'esdeveniment econòmic més important de l'any amb 60.000 visitants, ja no és l'exercici d'un dret, sinó d'un abús. I és aquí on la responsabilitat de la prudència dels governs en no fer llei de vaga els ha fet covards. La desproporcionalitat de la vaga amb el mal que causa és tant gran que no necessita cap més qualificatiu que xantatge polític.

I si diem les coses pel seu nom, hem de dir que és una vaga política i insolidària. La intransigència del delegat de CGT a Transports Metropolitans de Barcelona, Saturnino Mercader, va quedar clara en la entrevista feta per Jordi Basté a Rac1. I és preocupant que personatges com aquest, en un món sense llei, siguin els líders. Tota aquesta vaga es basa en un incompliment del conveni que suposa un alça del 2,4% del sou. El mateix Saturnino va dir que el seu sou era de 1.600 euros mensuals per 16 pagues; és a dir, una mica més de 38 euros per paga. 38 euros són tot l'argument per convocar una de les vagues que pot fer més mal a l'economia de Barcelona. Més despropòsit, impossible.