Lideratges i mediocritats
La determinació i la fermesa amb les quals el primer ministre escocès, Alex Salmond, i el seu govern del Partit Nacional estan conduint el procés de sobirania deixa encara més en evidència la desorientació i la ineficàcia de la classe política catalana i la seva manca de coratge a l'hora d'impulsar un gest d'emancipació.
Si normalment cal malfiar-se d'aquells que rebutgen traçar paral·lelismes entre qualsevol comunitat nacional que accedeix a la independència i Catalunya (i cal malfiar-se'n perquè normalment els apologetes de l'ordre sempre es dediquen a menystenir la comparació per evitar que les mateixes constants es puguin aplicar al nostre país), amb més motiu cal estar alerta davant d'aquells que busquin minimitzar l'impacte d'una probable independència d'Escòcia, tractant-se com es tracta d'un dels casos que presenten més afinitats amb nosaltres.
Estem parlant d'una nació que planteja un procés de secessió en un context democràtic, pacífic i que pertany a un territori integrat a la Unió Europea de manera que la solució que finalment s'adopti, que implicarà necessàriament les institucions del continent, serà perfectament projectable a d'altres nacions sense estat de l'Europa occidental. Val a dir que aquesta afirmació no resta invalidada pel fet que, des del mateix govern escocès, es prediqui que la irrupció del nou estat i la seva relació amb la Unió Europea no constituirà cap precedent per a d'altres territoris ja que aquesta posició, més que expressar un postulat jurídic, demostra l'habilitat política d'un govern que ja aspira a crear complicitats internacionals per assegurar el ple reconeixement de les seves aspiracions.
La comparació amb les vacil·lacions, les ambigüitats i la covardia que assetja el govern de la Generalitat encara esdevé més punyent si es remarquen les diferències sociològiques i econòmiques entre Escòcia i Catalunya, i això per fer palès que a priori el panorama hauria de ser més favorable a Catalunya. Aquí ja hi ha un suport encara més majoritari a votar “sí” en un referèndum d'independència que el que les enquestes detecten a Escòcia (malgrat que és allà on ja hi ha un referèndum convocat) i la discriminació econòmica que pateix Catalunya pel fet de pertànyer a Espanya i el dèficit fiscal són molt més asfixiants que els que suporta Escòcia en la seva integració en el Regne Unit. Amb moltes menys expectatives d'èxit de les que hi hauria a Catalunya i en un context més equilibrat econòmicament el govern d'Alex Salmond pren la iniciativa i posa damunt de la taula un full de ruta clar de ruptura amb Londres, mentre el govern d'Artur Mas dóna protagonisme als que volen destruir la realitat nacional catalana. Si Alex Salmond desafia el govern de Cameron i proclama que serà Escòcia la que decidirà les condicions del referèndum i el moment de la seva celebració, Artur Mas es llança als braços del Partit Popular per aprovar els pressupostos que certifiquen l'espoliació fiscal i per adoptar un reguitzell de mesures (tancament d'ambaixades, desmantellament del sector públic audiovisual català) dirigides a assegurar que el procés de sobirania no s'obri mai. El govern de Convergència i Unió acota el cap en cada exercici en el qual el quaranta per cent dels impostos pagats pels catalans van a Madrid i no tornen, s'estima més traslladar a la ciutadania de Catalunya el cost d'aprimar l'estat del benestar i l'increment de la pressió fiscal abans de plantar cara a Espanya, col·labora amb el govern de Rajoy per aprovar una reforma laboral que precaritza encara més els treballadors catalans i emmudeix davant de les decisions judicials destinades a posar fi a la immersió lingüística a les escoles. Això sí, cada vegada que es produeix una reunió a la Moncloa o que es passa per l'adreçador d'Alícia Sánchez-Camacho, fan sortir a la palestra un Jordi Pujol crepuscular que etziba que si no som independents anem cap a la residualitat però, veritablement, en aquests moments, ni Mas, ni Jordi Pujol, ni el govern de la Generalitat tenen cap pla ni fan cap passa clara a favor de la independència.
Repeteixo la dada amb més precisió: mentre les darreres enquestes assenyalen que a Escòcia hi ha un 44% de ciutadans que votarien a favor de la independència contra un 45% que votarien “no”, amb un procés de secessió engegat i un referèndum convocat, a Catalunya els últims estudis ja assenyalen que un 53,6% votaria que “sí” en una consulta sobre l'Estat propi (contra només un 32% que votaria “no”). Però aquí el missatge del President de la Generalitat i de la majoria que li dóna suport és sempre el de dissuadir la ciutadania d'obrir un conflicte polític amb Espanya. El líders, com Alex Salmond, es reconeixen perquè tenen la vocació de transformar la realitat d'acord amb els seus ideals, perquè són capaços d'engrescar la majoria necessària per legitimar el seu anhel de justícia, però Artur Mas i la federació que li dóna suport estan esdevenint un gran agent inhibidor (ara mateix el principal, atès que governen) de les ambicions nacionals que es reflecteixen en la nostra societat. Sempre es tracta de buscar excuses, de noves giragonses, abans la reforma de l'Estatut, ara el pacte fiscal, per no actuar amb valentia i decisió. I més val no al·legar que CiU no s'ha presentat mai a unes eleccions amb un projecte independentista per exonerar-los de culpa perquè, deixant de banda que al 2010 sí que s'insinuava una aposta pel “dret de decidir” (cosa que significa exactament el contrari de pactar amb el PP), justament la capacitat de lideratge i el carisma es demostren assumint el projecte polític que les circumstàncies històriques reclamen. I ja queda clar que mentre uns aposten per la llibertat els altres es resignen a fer la viu-viu.
