Crisi i fusió de municipis

Darrerament, s'ha esgrimit la fusió de municipis petits com una eventual mesura de xoc contra la crisi econòmica i financera. Es diu que ajudaria a simplificar l'administració i, per tant, suposaria un estalvi. Atès que la majoria dels qui mantenen aquesta tesi són persones d'extracció urbana, cal entendre que s'estan referint als micropobles, és a dir, els municipis de menys de 500 habitants. La idea no és nova. L'informe Roca, redactat a l'any 2000, ja proposava la reorganització territorial de Catalunya en 758 municipis respecte als 947 actuals i, molt abans, a l'any 1969, en ple clímax de l'èxode rural, el govern de l'època va agregar un bon nombre de nuclis. D'entrada pot semblar una mesura efectivista. En realitat, l'impacte econòmic és irrisori. La mitjana de despesa corrent d'aquests municipis és de 300.000 euros a l'any. Tot plegat, pel nombre de municipis afectats estaríem parlant d'un estalvi brut de 100 milions que, pel cap baix, quedaria reduït a una quarta part perquè òbviament, els serveis (recollida de residus, abastament, festa major, etc.) s'haurien de continuar prestant. Igualment els residus es generaran, l'aigua es consumirà i les orquestres hauran de tocar. Una determinada organització territorial prefigura un model de país. El manteniment d'entitats municipals de mida petita respon a l'existència d'àmplies franges de territori molt poc denses i a la història, no ho cal dir. Evidentment, la falta de massa crítica d'aquests nuclis pot generar situacions indesitjables: deficiències en la prestació de serveis, certa vulnerabilitat a projectes desproporcionats de dubtós benefici real per al poble, algun abús de poder, la duplicació d'algunes tasques, etc. En canvi, hi ha un munt d'elements intangibles que perviuen gràcies a la necessitat d'haver d'assegurar una mínima estructura administrativa: la cura pel territori i el seu coneixement, l'autoestima, esforços per mantenir vius una sèrie de serveis, activitats i tradicions, més diversitat i, per tant, més complexitat, més persones implicades en la governança, una participació més directa en els afers locals, etc. En un nucli agregat, salvant les excepcions, aquest afany decau i pel camí es perd una part molt rellevant del pes específic d'aquestes petites comunitats en el seu entorn regional. Mancomunar sí que és una via per aglutinar una part de la gestió i els serveis, i efectivament, ja té lloc. Ben segur que es pot potenciar. Ara bé, i per fer-nos-en una idea: el pressupost en despesa corrent de l'Ajuntament de Barcelona és de 1.830 milions, el d'una ciutat mitjana com Lleida és de 177. Pensar que una solució a la crisi ha de venir de dissoldre més d'una cinquena part dels termes municipals és voler matar mosques a canonades. Debatre la reformulació d'un model de país per un estalvi tan miserable és perdre un temps preciós per centrar-se en allò essencial: com afrontem aquesta crisi?